Joan Roma i Cunill
El temps passa volant, sobretot si estàs ocupat i ple de projectes. De ben segur que és el que passa a tots els ajuntaments, consells comarcals i diputacions.
Totes aquestes institucions es troben a meitat de mandat, i els queden altres dos anys, per finalitzar-lo. Un instant, en la llarga cadena que porten, d’ençà l’abril de 1979 quan es varen dur a terme les primeres eleccions municipals de la democràcia recuperada.
Mirant enrere, és hora de promoure canvis profunds, si no volem trobar-nos amb greus dificultats de continuïtat. Llegeixo atentament les entrevistes que aquest diari fa a alcaldes, regidors, consellers comarcals, presidents… i en la majoria es nota un cansament que no teníem anys enrere. És cert que la pandèmia ha complicat molt les coses i les ha alentit, però portem defectes estructurals que si no es modifiquen acaben per esgotar i ajuden a tirar la tovallola.
He estat quaranta anys en un ajuntament. Dotze com a regidor de govern, i vint-i-vuit com a alcalde, de manera que conec bé el món municipal en totes les facetes -Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació-, i estic convençut que seran molt pocs els qui arribin a superar aquestes llargues trajectòries.
El motiu principal no és el de la constància, sinó el d’esgotament per excessiva burocràcia, manca de recursos propis i desgavell institucional. Si abans no teníem prou lleis per regular moltes competències i serveis, ara n’hi ha en excés.
La lluita contra la corrupció ha produït normes i lleis que suposen constants entrebancs a la feina diària, colgant de burocràcia qualsevol iniciativa, de manera que molts opten per parar màquines, com a via per no quedar col·lapsats.
Per entendre’ns, un model d’eficàcia i bona gestió és aquell que dedica suficients recursos al capítol 1 ( el de personal) prioritzant el personal que treballa fora, per damunt del que treballa a dins. Doncs ara, anem a l’inrevés. Es necessita cada vegada més personal administratiu, per fer funcionar la maquinària, que no pas personal laboral, treballant al carrer. El món al revés. I va a pitjor.
I han volgut equiparar obligacions d’ajuntaments petits amb les de mitjans i grans, de manera que el treball burocràtic es menja tota l’activitat, fins al punt de no tenir mai la feina al dia. Sempre hi ha noves obligacions, nous papers ni que siguin digitals per fer, per complir amb la santa burocràcia. És evident la falta d’entusiasme davant d’aquest panorama, que no teníem en els primers vint o trenta anys d’acció municipal.
Porto anys reclamant canvis profunds en el funcionament municipal de manera que hi hagi una diferenciació clara i substancial entre la burocràcia d’un Ajuntament petit i la d’un de mitjà o gran. Entenc per petit tots els municipis de menys de 5.000 habitants. Així és com ho fixem en reunions a nivell de tot l’Estat. Però podríem rebaixar fins als 3.000 si alguns ho consideren més adient.
La qüestió que he plantejat en diferents reunions a nivell nacional i estatal ha estat el de simplificar enormement tots els processos burocràtics als ajuntaments amb menys d’un milió d’euros de pressupost ordinari. Aquí entrarien tots els petits (prop de sis-cents a nivell català, i uns quatre mil a nivell estatal). Vist com estem, la proposta no ha prosperat, fins a dia d’avui.
Ara bé, hi ha alguns passos que poden anar en la bona direcció. L’arribada de Miquel Iceta al Ministeri d’Administracions Públiques, per una banda, i el nomenament fa mig any de Paco Boya com a secretari d’Estat pel Repte Demogràfic suposen tenir dues peces importants en els llocs adequats.
Tots dos coneixen bé la problemàtica i tots dos tenen ganes de resoldre situacions il·lògiques que compliquen enormement el funcionament de les administracions i avorreixen el personal administratiu, però molt més encara els càrrecs polítics.
Si un alcalde, per comprar un termòmetre digital, un pic i una pala, un mòbil o qualsevol altre estri, ha de fer tràmits inacabables, és lògic que s’empipi i consideri una presa de pèl el càrrec que ostenta. Si es troba amb un gos perdut, un cotxe abandonat o un senyal de trànsit trencat, i per això hagi de fer rocambolesques gestions, és lògic que vulgui acabar els anys que li quedin i marxar cap a casa.
Tenim una inflació d’ordenaments, normatives i legislació, sense els recursos econòmics, tècnics i humans per fer-los complir. O tot es reordena i es simplifica, o patirem escassedat de vocacions públiques.
I malament si les vocacions canvien pels interessos. Aleshores sí que anirem per mal camí.
Millor prevenir que curar.
