Josep Ballbè i Urrit
Quan jo era jove, hi havia la moda del “bipartidisme” educatiu: ciències/lletres. Sempre he estat més còmode en el darrer grup.
Aquella mena de “racisme” dissociava els universitaris dels qui passaven a l’FP. També m’agradaven matemàtiques, física i química. Ací, recordo un professor de ciències naturals, molt didàctic. Ens obligava a pensar. Als exàmens, ens deixava tenir a mà els llibres de la matèria. No ens servien de res. “Paria” controls que posaven a prova la nostra entelèquia. Ens obligava a donar-ho tot. Insistia que l’ésser humà té cinc sentits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Hi afegí l’equilibri, encabit al pavelló auditiu. Alhora, ens convidava –a més– a conrear el sentit comú. Dissortadament, és el menys comú de tots: una “rara avis” que els catalans coneixem per seny. La conjunció de sensatesa, “savoir faire”, equilibri emocional i saber comptar fins a tres, abans de qualsevol atac de “rauxa”.
Feta aquesta dicotomia entre criteri i passió –emprant sinònims– el més fàcil seria parlar de la història del “procés català”. Es tracta, però, d’un tema prou suat/gastat. Per tant, passaré full. Aniré a qüestions més ordinàries i trivials de la quotidianitat. Ací, reprenc la via temporal d’uns seixanta anys enrere. Amb cert enyor, remarco la dualitat entre notes per matèries i per tres actituds: incloses al trípode de la conducta, l’aplicació i la urbanitat (disciplina, esforç i una correcta relació social). Establir un esquema, aterro de bell nou en el seny. Concepte que engloba infinitat de valors. Una mena de catecisme, protocol i normativa que ningú no qüestiona. La pega rau en l’esclat d’un seguit de forces polítiques sovint estrafolàries/populistes. Amb aquesta “eina”, ho hem arranjat tot, al llarg de la història. Hem perdut la memòria? No som capaços d’exigir i aprofitar l’ús de l’experiència?
“El seny i els cabells blancs no vénen per anys, sinó per afanys / El qui no té seny no té fred”: heus ací un mostrari de refranys relacionats amb el pensament del meu article. Tal vegada, però, el que configura la millor cirereta del pastís és la proclama que “el seny és el millor moble que tenim a casa”. Ens ho creiem? Al cap i a la fi, posar-ho en pràctica solament implica palesar que es té el cap ben moblat.
Anem per feina i no perdem el temps, doncs, en estupideses i falòrnies ! Els primers que haurien de tenir-ho clar són els “mals” polítics que hi ha arreu… Per triar i remenar. Quina pena!
