Josep Ballbè i Urrit
Demà passat tancarem maig. Avui (dia 29), però presento la darrera columna del mes. Demà i demà passat no toca edició.
Per cert, que ningú oblidi que se’l considera el “mes de les flors”. Es troben al punt àlgid d’esplendor. Alhora–en clau cristiana– ho és “de la Mare de Déu”. Al llarg de tot ell, el calendari ens presenta un bon nombre d’advocacions referides a ella. Sense anar més lluny – i no citant-les pas totes– tenim la Verge del Camino (cinquè Diumenge de Pasqua), la dels desemparats (segon diumenge de maig), la de Maig (dia 8), Loreto (9), Fàtima (13), França (15) i M. Auxiliadora (24).
Fent per adoptar una visió no massa carrinclona i més desimbolta, faré gresca amb el número 29. Potser massa gent l’origen de la dita del que “fas més voltes que el 29″… Fa referència a un autobús del centre de Barcelona, que va deixar de circular el gener de 1985. Abans, el trajecte havia anat a càrrec del primer tramvia elèctric de la vila i nasqué el 1899. L’any que es fundà precisament el Barça… La línia s’havia convertit en deficitària i l’empresa TMB convingué que calia suprimir-la. Directius i empleats de la companyia en foren els darrers passatgers, als volts de les 11 de la nit. Sempre fou una via de circumval·lació interior (entre el casc antic i la part posterior del Parc de la Ciutadella), gaudint de molta popularitat. El pas del temps i la progressiva degradació dels centres d’interès de la ciutat que cobria (com ara el mercat del Born, el Mercat del peix o l’estació de França) la dugueren a un cert abandonament. A més les línies 24, 64 i 41 feien gairebé un recorregut idèntic. Els usuaris habituals no passaven de tres centenes diàries i recorden l’accés de molts barcelonins a la zona de vida nocturna del Paral·lel. Amb teatres com l’Apolo, Talía, Victòria, Condal, el circ Olympia o la sala de festes “Molino”.
Posats a rematar la columna amb una nova dosi de conya i sornegueria, tibaré d’un rodolí emprat pels “cantaires” de la popular sessió de “quinto”: “vint-i-nou, toca’m un ou!” Encara sort que la Trinca no va fer una cançó dedicada a l’article 29, sinó al 26: “Diu l’article 26, que en un cas de compromís, el califa pot, si cal, refregar-se l’engonal i passar-se pels dallonses totes les lleis del país”… Això sí, veient com està tot de desmarxat –arran la Covid– al poble normalment el donen pel sac. Els primers, els mateixos polítics. Sovint una majoria d’ells, amb prou feina saben on tenen la mà dreta.
