Josep Ballbè i Urrit
D’agències de caixes d’estalvis, pràcticament no en queden. La classe política i també la gelosia de les grans famílies bancàries del país les van reconvertir en bancs.
Al pas que va tot, en menys d’un lustre tot serà com un solar. Dessota l’excusa de la digitalització, s’obliga la clientela a passar pel sedàs telemàtic d’un ordinador o smartphone. Aquells eslògans similars al famós “persones al servei de persones” han passat a millor vida. La confiança derivada del contacte visual i humà ja no existeix. Si hi afegim l’efecte pandèmic, gairebé com aprofitant “que el Pisuerga passa per Valladolid”, visca les citacions prèvies, les esperes eternes a ésser atès per telèfon i la fredor d’un mal tracte i un menysteniment més que evidents!
El problema s’agreuja en poblets petits que resten totalment exclosos de l’entrellat, sense cap oficina ni caixer automàtic. El fet obliga el veïnat –sobretot els més ancians– a desplaçar-se força quilòmetres per intentar fer alguna gestió presencial o reintegrar bitllets. Em pregunto, per exemple, si les entitats tindran pebrots de tancar totes les oficines de Matadepera. D’acord a dades de l’IRPF, la 4a població estatal amb una major renda per càpita (més de 50.000 euros). No veig factible que la posin al nivell de Mura, Rellinars, Vacarisses…
Els efectes del despoblament rural van foragitar quioscs, bars, CAP, comerços , farmàcia, escola, església, forns i altres espècimens… El món a l’inrevés i ni tan sols amb el dret a la rebequeria. Ves per on! D’acord amb tot plegat, em plantejo si –tal com pinta tot– necessito realment un banc per a alguna cosa. Posat a dir un estirabot, valdria la pena crear una empresa de venda de caixes de caudals domèstiques (ben amagades i palanquejades a casa) i fer competència deslleial als “voltors” financers. Podria guardar-hi els meus estalvis. “Why not?”
Amb l’excusa que el negoci bancari s’aprima, cada dia que passa s’inventen noves comissions per “atracar” el personal. Algun dia els enrogiré amb exemples surrealistes. No fa quatre ni cinc anys, en el radi d’un quart de quilòmetre, tenia tres sucursals de BBVA o “la Caixa”, per citar dos “mastodonts”.
Ara, han bescanviat la publicitat del “parlem” pel “fem senderisme?”, amb decisions unilaterals. L’equivalent a desplaçar-se un colló per ésser servit…Bromes a banda, tard o d’hora passarem comptes. I la paella pel mànec sempre la tindrem els clients. Si em vull aprimar, em posaré una faixa. Ja s´ho trobaran!
