Joan Carles Folia Torres
Era una extraordinària persona, i també un excels professional. Em va dir: “Quan parlis amb la gent, quan els expliquis la veritat, no pretenguis que se la creguin i que et segueixin, només has de provocar-los”.
“I sacsejar-los en el seu interior, després ells ja prendran les seves decisions”. Aquestes paraules han estat sempre i encara ho són la regla màxima que aplico en les meves intervencions com a coach. La gent amb la qual interactuo siguin empresaris, docents, pares i mares de famílies, alumnes, polítics… tots arriben a mi esperant que els doni la fórmula màgica per resoldre les seves febleses emocionals, les seves contradiccions personals i les seves futures decisions. No em dedico a oferir solucions definitives.
Quan em pregunten que és exactament un coach, sempre explico que és una persona que acompanya en el camí de la vida en totes les seves dimensions (relacions, feina, creixement personal…) a enfocar els diferents posicionaments que podem prendre a cada moment i mitjançant una sèrie de recursos poder trencar ancoratges i esclarir enrenous que fan que les persones ens quedem bloquejades en algunes emocions que no ens deixen avançar i en molts casos ens angoixen i paralitzen. Un coach és un provocador, un remenador emocional i un sacsejador de l’interior personal. Jo no intento ensenyar absolutament res a ningú, no tinc la veritat absoluta, intento donar eines i garbejar a la gent perquè sempre visquin la seva vida amb la màxima passió i il·lusió i que s’oblidin del fet de sobreviure als dies que, un rere de l’altre, van passant.
Sacsejar a la gent és posar-los davant d’un mirall i fer que es despullin davant d’ell sense cap filtre, sense pors i sense prejudicis. Que siguin lliures i honestos amb ells mateixos i que el seu present i sobretot el seu futur s’edifiquin al damunt d’una plataforma de veracitat i fortalesa d’acord amb els seus interessos i les seves il·lusions. A les persones que ja no estan enamorades de les seves parelles i les volen deixar, però no poden o no saben els convido a ser justes amb elles mateixes i també amb les seves parelles i prendre decisions valentes en favor d’una millor posició d’arribada. Als empresaris que volen ser bons gestors els apropo a un lideratge participatiu amb tothom, no perdran cap mena de poder i seran més efectius si comanden els seus equips des de l’estratègia comuna i l’aportació de tothom. Als pares i mares els interpel·lo perquè facin de pare i mare amb tota la seva extensió, portar un fill al món és quelcom biològic, però fer-lo créixer i educar-lo necessita una implicació i constància substancial. També parlo amb mestres i professors i els faig reflexionar sobre la necessitat d’incidir en els seus alumnes des del ser de cadascun d’ells, des de la seva essència, el saber i els continguts queda en un segon nivell, ens interessa dimensionar persones i després bons professionals.
Tot plegat és una feina de sacseig, de contínua cavil·lació a veure de quina manera puc treure suc de totes les competències que tothom tenim a dins nostre. De vegades l’entorn, l’educació que hem rebut i àdhuc el caràcter que hem consolidat fa que ens sentim enganxats a clixés reiterats que fa que no explotem tot el nostre potencial. La meva feina és fer de palanca, de desllorigador i fins i tot de dinamita per poder provocar la reflexió primer i el canvi necessari després per assolir aquelles quotes de benestar i tranquil·litat per estar bé amb nosaltres mateixos, per tenir la sensació que vivim en el camí que ens pertoca i en el qual hem decidit transitar.
Tot plegat no és fàcil, però us ben asseguro que val la pena intentar-ho.
