Josep Ballbè i Urrit
Hisenda està a punt de cloure la campanya anyal de l’IRPF. La dita que “Hisenda som tots” em fa petar de riure.
Està clar que, si m’ho hagués de creure, en tot cas… Uns més que no pas uns altres. D’exemples que contradiuen la tesi en tenim un munt. Sense que l’ordre pressuposi res, recordo el cas flagrant dels tripijocs del rei emèrit. Per a fer balancí amb la tesi del “Madrid ens roba” –entre el principat i l’estat espanyol– trec l’enganyifa del “clan Pujol”. Eixamplo el llistat amb els deutes brutals d’en Neymar, la família Ruiz-Mateos, el productor televisiu José Luis Moreno, l’exbanquer Mario Conde i un munt de poca-soltes entrampats amb sectors com ara l’immobiliari o el del “paper couché“, que viuen amb l’esquena dreta.
Dos dies després d’escampar el rumor, el ministeri de marres ha fet marxa enrere en allò de carregar-se l’opció de la tributació conjunta. És ací, però, que jo dic “quan el riu sona, aigua baixa”… A més, per acabar-ho d’adobar, resulta que només cerquen formes d’encabritar el personal. Altrament no puc entendre com se’ls hi encén la bombeta d’aplicar un peatge a les autovies. Tindran vergonya? No n’han tingut prou inflant “sine die” les concessions de les autopistes. Sobretot a Catalunya, hem pagat el seu cost mil i una vegades.
Mentrestant, un govern “sociata” fa estrènyer el cinturó al sofert contribuent. Alhora, escolta cants de sirena d’Endesa i les elèctriques per a pinçar 23.000 dels 144.000 milions de fons europeus. Es fan l’orni amb la dictadura bancària que elimina llocs de treball i el taulell de les oficines. Fins i tot, els punts de venda físics. Per què no ataquen frontalment els emoluments estratosfèrics i els “bonus” dels grans executius bancaris? Tenen la santa barra d’escudar-se en què es tracta d’un criteri depenent de les autoritats de la UE. Per mostra, basta un botó: la senyora Ana–Patricia Botín té assignat un salari que ultrapassa els 8 milions d’euros/anyals. Al meu idioma, d’això se’n diu una “distopia”. Pels qui no entenguin el mot, els diré que ve a ser l’antònim de la utopia: una representació onírica d’una societat a futur, amb uns trets indesitjables. La utopia és un anhel inabastable. La distopia una possibilitat que s’ha d’evitar.
Mai no deixaré de denunciar la hipocresia vergonyosa de bona part de la classe política. Estic tip de beure a galet. Llencen la pedra i amaguen la mà. Arriba el moment en què ens hem de rebel·lar. Prou!
