Josep Ballbè i Urrit
Tal dia com avui –de l’any 1813– naixia a Leipzig el gran Richard Wagner. Justament la mateixa ciutat on, 22 anys abans, havia mort Joan Sebastian Bach.
Per a mi, l’autèntic “pare de la música”. Un parell de genis/”cracks” de l’anomenat “quart art”. Les altres sis serien l’arquitectura, l’escultura, la pintura, la literatura, la dansa i el cinema. Crec que, sovint, convé recordar temes històrics relacionats amb el vessant musical. Un camp on resta molt de camí per a “vendre” tema. Avui, però, començaré amb un detall escabrós i prou trist. Els nazis, quan engegaven la maquinària dels seus forns crematoris tenien el desvergonyiment i la repelència d’ofegar els xiscles de les seves víctimes innocents amb la música wagneriana, a plenitud de decibels. Una forma sàdica, salvatge, criminal i vergonyant d’amagar la brutalitat dels seus actes. “Never more” (mai més).
D’acord amb aquests crims horripilants, conec núvies que no han volgut sentir la seva famosíssima “Marxa nupcial” (Brautmarsch) el dia de les seves noces. S’han decantat per la d’en Mendelsshon. Si més no, així evitaven qualsevol record vomitiu dels fets.
Feta aquesta observació, em plau transcriure un pensament genial del músic: “només els homes forts coneixen l’amor. Només aquest inclou bellesa i tan sols la bellesa genera art”. Una persona que té aquesta visió no m’estranya que fos capaç de “parir” una producció artística de qualitat descomunal. Ell entenia la música com “el discurs inarticulat del cor. En ésser infinit, no es pot comprimir en paraules”.
Recordava que “un capvespre, sentint l’execució d’una simfonia de Beethoven, va sentir febre i s’indisposà. En recobrar el bon to, ja era músic”. Tota una declaració d’intencions que no fa altra cosa que reflectir la “paternitat” ‘en Ludwig sobre la seva vocació. De fet, li duia uns 40 anys de diferència i ben bé podria haver-ho estat. Fins el punt que ell mateix confessava “creure en Déu, Mozart i Beethoven”.
Sempre tingué clar que “l’art musical deu les seves formes a la dansa i la cançó”. De ben segur que, d’acord a aquest prisma, no m’estranya gens que òperes antològiques d’ell –com Tannhauser, Parsifal, Tristà i Isolda, Lohengrin i L24’ocàs dels Déus– aixequin el públic dels seients. Quina rauxa i quant de sentiment! Visca en Richard Wagner!
