M. MERCÈ COLLELL, psicòloga clínica i psicoanalista
Arriba aquest temps en què hem d’endreçar la roba de més abric i fer canvi per peces més lleugeres. Posar a mà samarretes, vestits i també alguna rebeca
El bon temps i la calor deixen enrere jerseis de llana, de coll alt i pantalons més gruixuts, per no anomenar abrics i jaquetes.
Malgrat que pot fer mandra posar-s’hi també té un vessant de canvi. En altres indrets del planeta, a voltes tampoc tan llunyans, no cal moure gaire la roba perquè el temps varia poc. La temperatura d’aquests llocs sol ésser agradable però al capdavall pot esdevenir monòtona.
Fa uns anys Marie Kondo va fer furor, més enllà de partidaris i detractors, i la seva tasca té una vessant més profunda. Endreçar el lloc on vivim i sobretot els armaris és endreçar-nos a nosaltres mateixos. Les habitacions dels adolescents amb la roba pel mig, llibres i apunts, a més d’altres andròmines, reflecteixen el seu moment psíquic caòtic i desendreçat. Les cases tenen una representació antropomòrfica de la cara. Edgar Allan Poe, en el conte “La caiguda de la casa Usher”, a l’inici el protagonista contempla la façana, aquesta li provoca desassossec, les finestres li evoquen uns ulls buits. La casa és també el nom d’un test projectiu en què la consigna convida el nen o l’adult que dibuixi una casa. Les traces del dibuix, la forma, la ubicació i el contingut de la història ens informen de com ha interioritzat l’ambient familiar.
En l’actualitat es reflexiona molt poc, tot promou a mirar cap enfora, s’incentiva l’“ensenyar, fer veure”, es prioritza la imatge. Viure excessivament cap enfora empobreix. Endreçar armaris té a veure a mirar cap endins; en la tasca segurament descobrim peces de roba, objectes que no recordàvem; peces que crèiem perdudes.
El treball psíquic té a veure amb interrogar-se sobre el perquè del que fem i pensem. La teràpia psicoanalítica fa servir la paraula, el pacient parla la major part del temps, ara bé, no està sol, hi ha l’escolta atenta del psicoanalista. Una escolta entrenada en el curs dels anys de formació, que li permet senyalar una part del discurs, oferir un aclariment, establir una connexió amb aspectes de la vida del pacient; moltes vegades la reacció sol ser de sorpresa però també d’alleugeriment.
Mirat objectivament pot semblar poca cosa, però és fonamental per desencallar aspectes difícils i promoure canvis. El pacient pot veure una mica més enllà, entendre i entendre’s una mica més; conseqüentment la vida es fa més amigable, s’eixampla i enriqueix.
Si nosaltres passegem per un bosc i coneixem el nom de les plantes, matolls, arbres o insectes, aquell mateix trajecte guanya en contingut.
La psicoteràpia psicoanalítica ens permet caminar per la vida sabent més sobre nosaltres mateixos i de retruc dels que ens envolten.
De fet no canviem els armaris, aquests són els mateixos, però sí que canviem el seu contingut i això ens permet endreçar la roba d’una manera diferent.
