JOAN CARLES FOLIA TORRES, coach advanced life
Hi ha molt poques persones que tinguin la capacitat de projectar i assolir les seves expectatives en un termini de temps reduït. Una d’aquestes persones i de la qual em declaro president del seu club de fans és Pablo Iglesias.
Com tothom sap la setmana anterior va abandonar la primera línia de l’esperpent en què s’ha convertit la política de l’Estat espanyol. Un home que ara fa set anys va sortir d’una tenda de campanya d’una plaça de Madrid, amb una extraordinària habilitat comunicativa i que, aprofitant-la, va recórrer totes les cadenes de televisió, unes més que altres, per explicar el seu projecte que amb poques paraules es podia resumir en la lluita contra el que es va construir l’any 1978 que semblava la conxorxa més indecent que uns quants especuladors emocionals van consolidar per poder absorbir quotes de poder resultants d’una llarga etapa de dictadura. Amb jerseis progres i esfilagarsats, amb una cua que a mesura que van anar passant els anys es va anar escurçant i recollint, aquest personatge era capaç d’omplir places de braus per fer gala d’una oratòria agressiva, directa i molt incòmoda per a aquells i aquelles que ell mateix i els seus seguidors anomenaven casta. 2.500 dies després aquest professor universitari amb pinta de candidat al paper principal del proper musical de “Jesucrist Superstar” ha assolit ser vicepresident del govern, ha col·locat de ministra la seva dona, ha canviat un habitatge estàndard per un xalet als afores de Madrid i s’ha garantit durant els propers mesos una pensió de 5.000 euros pels serveis prestats al seu país. Tot això sense perdre els seus mèrits de funcionari públic dins del món universitari i a partir d’ara un dels contertulians més sol·licitats en la graella televisiva. No em direu que el noi aquest no és un veritable fenomen?
Set anys han estat suficients per assolir màximes quotes de poder, privilegis, estabilitat econòmica, visibilitat i ara va i el senyor Iglesias apareix i diu que plega, que ja en té prou i que no vol ser un tap a les possibles renovacions de persones en el seu partit. Aquest noi és un campió de l’estratègia, allò que se’n diu un paio intel·ligent. A Messi li ha costat uns quants anys més assolir la seva condició de millor jugador de futbol de la història i fins i tot el mateix Amancio Ortega (màxim accionista d’Inditex i onzena fortuna del món) va haver de recórrer molts quilòmetres amb una furgoneta fent la ruta Galícia-Madrid per anar venent els vestits que la seva dona, modista, anava cosint.
Se m’acaben els adjectius: extraordinari, meravellós, excel·lent, sorprenent, espectacular, considerable, magnífic, prodigiós, superb, enlluernador, fascinant, lloable, elogiable i un llarg etcètera d’admiració i reverències a tanta astúcia i sagacitat.
Encara escolto en tertúlies de cafè gent que el veu com la víctima d’una gran injustícia i lamenta la seva pèrdua com a gran parlamentari que posava tothom al seu lloc. Estimats amics no patiu pel bo d’en Pablo, ell ja ha deixat clar que sempre serà un home fidel al seu país i que ara que ja no és útil no posarà pals a les rodes a la incorporació de nous caps de cartell de la nova política espanyola. Ara, Pablo, podràs conciliar la teva vida laboral amb la teva vida personal, veuràs com molt aviat la teva dona també t’acompanyarà en aquesta aventura d’educar els fills, no crec que s’estigui gaire temps de ministra, i així ambdós podreu tancar la millor etapa del vostre pelegrinatge havent assolit en deu anys allò que moltes persones no poden aconseguir en tota una vida. Sóc el president del teu club de fans i màxim admirador. Quin crac.
