JOSEP ÀNGEL SAIZ MENESES, arquebisbe electe de Sevilla i administrador diocesà de Terrassa
L’al·legoria del cep i les sarments que escoltàvem diumenge passat ens porta en l’evangeli d’aquest diumenge a una lliçó sobre l’exercici de la caritat, de l’amor cristià.
La idea central, al llarg del text, és mantenir-se en Crist. Aquest passatge ens situa de bell nou en la tarda del Dijous Sant, quan Jesús s’acomiada dels seus apòstols i els obre el seu cor. Els comunica la seva alegria, que ha d’arribar a ser ben plena en ells, així com també la seva amistat. I els dona el manament nou de l’amor, tot urgint-los que romanguin en el seu amor: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. Per tant, es tracta d’un amor sense límits, un amor fins a donar la vida.
Aquest és l’ideal que el Mestre ens ofereix, el camí per trobar la felicitat, la pau i l’alegria. Ben segur que algú pot pensar que això és ingenu o impossible, que no val la pena d’intentar posar-ho en pràctica en el nostre món. Certament, només cal seguir els telenotícies per comprovar la presència de la mentida i la manipulació a la nostra societat; de la cobdícia, que porta a les desigualtats i a la manca d’equitat; de l’odi que es manifesta en els conflictes bèl·lics entre països, en el terrorisme, en la violència de carrer i, en ocasions, fins al si de la mateixa família. D’altra banda, podem tenir l’experiència del fracàs després de fer uns bons propòsits, i arribar a la conclusió que és impossible per a l’ésser humà seguir aquest ideal.
Ara bé, acceptar això voldria dir renunciar a tota esperança, caure en el pessimisme radical respecte a l’ésser humà. Per això cal girar la mirada cap a Crist i ser conscients que el secret es troba a romandre en Ell, units a Ell, arrelats en Ell. I la gran novetat del seu manament consisteix que no ens proposa una norma externa i estranya que ve imposada des de fora, sinó que és l’expressió d’un dinamisme que brolla precisament de l’interior, de la unió amb Ell. Només a partir d’aquest plantejament es pot entendre el manament de l’amor. L’exercici de la fe, les celebracions religioses i els principis morals esdevenen com tres dimensions d’una única realitat que es configura i és conseqüència de l’encontre amb Déu, que fa noves totes les coses.
I com podrem mantenir-nos en l’amor de Crist? Vivint l’amistat amb Ell, seguint els seus ensenyaments. El seu acte d’amor més gran consisteix a donar la vida a la creu per a la salvació de tots, i aquesta entrega queda perpetuada mitjançant l’Eucaristia, en què, a més a més, se’ns dona com a aliment. En l’Eucaristia vivim la unió amb Crist i amb els germans, i rebem la força per estimar Déu i els altres. Estimar Déu i el proïsme esdevé dues dimensions inseparables d’una única actitud, i la vivència del manament nou de Jesús ha de ser el distintiu visible de cada deixeble i de cada comunitat cristiana. Per aquest senyal es reconeixerà que som deixebles de Crist.
Però encara n’hi ha més. El Senyor ens eleva al nivell d’amics seus, i ens crida a participar de la seva mateixa missió i del fruit del sacrifici redemptor: “No sou vosaltres els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre”. El fruit és la transformació del cor humà, la renovació de cada persona i del món sencer a través de l’amor. No tinguem por. Obrim les portes a Crist, visquem units a Ell, com les sarments al cep. Visquem amb valentia i esperança la nostra missió evangelitzadora des de la pregària i el testimoni. El Senyor ens envia a anunciar la Bona Nova, i ens envia perquè donem fruit abundant i que durarà per sempre (cf. Jn 15,16). Només d’aquesta manera podem donar el fruit que el Senyor ens demana i que el nostre món necessita.
