Josep Ballbè i Urrit
Avui, som 11 de maig. A partir d’aquesta xifra, pretenc fer un joc a base de nombres i mots. Inicialment, tinc els conceptes un pèl esvalotats.
Espero, però, quadrar-los. Ja es veurà en acabar l’escrit. El fil inicial del mateix vol qüestionar l’intent –per a mi absurd– de crear un banc català, alineat del tot amb la tesi del “procés de l’1-O”. Aquest i no cap altre és el motiu que justifica el nom amb el qual el “batejo”. De ben segur que els promotors van pensar-hi per la diada nacional de Catalunya.
Els tarotistes diuen que el “doble 1” sol associar-se a gent amb un sentiment espiritual, ambiciós, empàtic, intuïtiu, somiador, passional, utòpic i coratjós. Creuen que amaga un signe màgic i magnètic. D’acord a tot aquest marc, per tant, vull pensar que això “ara no toca”. Una dita totalment pujoliana que, de ben segur, farà de mal sentir a força gent… En qualsevol cas, dins d’una època de macrofusions bancàries i després del “nyap” tèrbol –i mai no aclarit– de la tristament famosa Banca Catalana, és gairebé “tocar a morts”.
La predisposició envers el sobiranisme pot ser ben lícita. De fet, també ho és la postura a l’inrevés. El que em treu de polleguera implica haver fet les coses a la babalà. Més encara, no arribant a reconèixer l’adagi “d’aquells pols, aquests llots”. L’orgull els traeix. Àdhuc van gratant espais col·laterals com –per exemple– la presidència de certes cambres de comerç o la del Port de Barcelona. De tot plegat, jo en dic “barrejar naps i cols”. Vull recordar que les poques entitats bancàries que queden aprimen estructura salvatgement, trepitjant sense cap consideració el bon tracte a la clientela. Dessota l’excusa fàcil de la digitalització financera, es veuen amb cor de tirar pel dret. Tant se’ls en fot, dels possibles “cadàvers” que deixen pel camí. Ja s’ho trobaran, encara que tan sols sigui segons el “perdono pero no olvido”.
Reprenent el fil inicial, l’aposta i/o aventura d’un banc català “groguenc” em sembla desubicada i desassenyada. Penso el mateix quan algun prohom terrassenc advoca pel record de la “malaurada” Caixa Terrassa (ct*) i somia un banc local. Déu meu! Voldria explicar onze raons per refermar la meva tesi. Tanmateix, la pega rau en la manca d’espai per poder-les detallar. Ho faré un altre dia. Mentrestant, pregaria a la senyora Natàlia Cugueró (teòrica futura directora general d’aquesta entitat) que publiqués un article de premsa per rebatre la meva tesi i contrastarem parers. M’explico?
