Salvador Cardús
No hi ha gent al món més franca, més cor-oberta, més bogal [generosa] i simpàtica que la gent de Terrassa. (…) El terrassenquisme té una vitalitat prodigiosa i un formidable instint de defensa i de conservació. (…)
Per això el foraster que porta a dins una mica de suc i alguna mica de valor aviat perd el caràcter d’origen i àdhuc les fesomies. Els seus fills ja són més terrassencs que els mateixos autòctons.” I així, fins a dotze pàgines escrites per Joan Santamaria -amb il·lustracions de Joan Duch- al tercer volum de l’obra “Visions de Catalunya”, publicat el 1929.
Fa poques setmanes vaig trobar aquesta joia de l’escriptor, advocat i jutge Joan Santamaria i Monné, republicà i catalanista, nascut a Lleida el dia de Sant Jordi de 1884 i mort a Barcelona el 19 d’abril de 1955. El 1914 es casa amb Rosa Coderch i instal·la el seu bufet a Terrassa, i es vincula al Centre Excursionista de Terrassa. El 1932 és nomenat jutge a Barcelona. En plena Guerra Civil funda l’Agrupació d’Escriptors Catalans. I amb personatges com Ferran Soldevila, Ramon Aramon o Heribert Barrera crea una penya que adoptà el seu nom i que donà nom als Premis Joan Santamaria.
Tot el text de Joan Santamaria, que desconeixia totalment, és un plaer per a les oïdes de qualsevol terrassenc. Hi ajuda que ell mateix no en fos, de terrassenc, i que per tant ofereixi una mirada més creïble i, si no més objectiva, com a mínim feta per algú que ha viatjat per tot el país i que ens pot observar amb distància i alhora ens coneix a fons. Però sobretot val la pena recordar el text de Santamaria just aquest cap de setmana de Fira Modernista perquè, ni que sigui parcialment, descriu la Terrassa d’aquell temps.
La narració es desenvolupa en un diàleg entre l’escriptor i un alter ego, bon coneixedor de la ciutat. Passegen per tot de carrers, fins que l’escriptor exclama: “Vinga visitar fàbriques, edificis, centres de cultura i d’esbarjo, associacions artístiques, penyes aristocràtiques i corporacions mercantils. En bona fe, estic cansat, el cap em roda”.
Observa, tanmateix, que no és una ciutat monumental. Però l’acompanyant, després de recordar-li diversos edificis -l’Escola Industrial, el Teatre Principal, l’Ajuntament, el Cercle Egarenc, la Caixa d’Estalvis, els Escolapis…- conclou: “No us ho nego: Terrassa no és una ciutat monumental. La seva història és molt modesta i anodina. Però aquí radica tot el seu mèrit. Us heu fixat en els seus carrers i en les seves cases? Pocs escuts hi trobareu, gairebé no cap, en les dovelles de llurs portalades. Això vol dir que Terrassa sempre ha estat un poble lliure i democràtic, que no ha tingut mai cap senyor que li fes doblegar l’espinada a vergassades”.
L’escriptor encara demana si el “casonalisme” dels terrassencs no els perjudica espiritualment. I l’alter ego respon: “No. Ca! Són gent que sempre viu alerta i de cara al món”. Però insisteix: “I la fàbrica, tampoc els perjudica, quant a l’esperit? -Tampoc. Al contrari. La fàbrica, per molt que us sembli estrany, és la gran màquina espiritual d’aquest poble d’inquietuds i delers. La fàbrica és el nervi, la sang i el cervell que fan caminar la ciutat i la mantenen en un pla superior de cultura”.
Doncs bé: aquesta també és la Terrassa que més enllà de les indumentàries celebrem aquest cap de setmana. Potser sí que hi ha raons per enyorar-la…
