Aquests dies corren per les xarxes les imatges de 1996 del programa “Sense títol 2”, de TV3, presentat per Andreu Buenafuente, en què Toni Soler feia de reporter a Terrassa per a la secció “Mal rotllo”.
Soler, més jove i més provocador, visitava la ciutat amb la missió de verificar la normativa de civisme. Segons “l’emprenyador nacional de Catalunya”, l’ordenança prohibia als vianants saltar i cantar pel carrer, havien de circular per la vorera de la dreta i si van al cinema havien de fer cua en fila índia “i amorrats a la paret perquè si no fan nosa”. L’esquetx s’il·lustrava amb un retall d’un títol d’un article del Diari de Terrassa que deia: “Saltar con excesiva alegría por las calles de Terrassa será multado con 6.000 pesetas”. Soler afegia que “és com un camp de concentració però els de Terrassa s’ho mereixen”.
Al bell mig d’un Raval de Montserrat, on encara circulaven cotxes, Soler provocava els agents de la Policia Municipal saltant davant d’ells cantant “I want to break free”, dels mítics Queen. Aquest cèlebre reportatge en el seu moment va ser molt comentat. No obstant això, personalment, aquesta imatge de Terrassa –amb més o menys humor– no em va agradar, perquè havia de suportar les burles per part dels coneguts que vivien en altres municipis del voltant. Vist ara, aquesta broma amb la força de les xarxes i del WhatsApp podria haver estat més demolidora per als egarencs.
Toni Soler, en unes imatges de 1996 del programa “Sense títol 2”, de TV3
A banda de la pallassada, aquestes imatges, però, posen de relleu moltes coses. En primer lloc, l’evolució de Terrassa que sovint ens costa recordar. El canvi que va suposar la transformació del centre de la ciutat en zona exclusiva per a vianants. Es tracta d’una estampa que els més joves no han viscut, perquè han nascut podent passejar pel Raval de Montserrat i la plaça Vella sense veure cap cotxe circulant-hi. De fet, a banda de la transformació urbanística, la mobilitat ha canviat radicalment.
De fet, una de les coses que m’han impressionat més l’últim any és la forma de desplaçar-se dels terrassencs. Sempre he pensat que la ciutat té una configuració ideal. En ser concèntrica, és possible arribar des de gairebé qualsevol barri fins al centre caminant, simplement fent un passeig. És un gran avantatge respecte a l’altra cocapital, que té una configuració més allargada. Per contra, els egarencs hem de suportar que els sabadellencs ens diguin que aquí només hi ha pujades i baixades.
Potser a causa del confinament, he descobert una Terrassa amb una mobilitat totalment diferent de la de la resta de municipis que conec. I, sobretot, m’ha impactat la irrupció d’un nou element: el patinet elèctric. Aquest vehicle de mobilitat personal ha emergit aquí, segons el meu parer, per sobre d’altres llocs. Certament, l’ús del patinet elèctric i de la bicicleta ha estat un “boom” a tot arreu en els últims anys. Però per a un terrassenc que ha aterrat a la ciutat després d’anys sense viure-hi diàriament l’impacte ha estat gran. S’ha de dir que la majoria dels carrers estan senyalitzats amb la icona del patinet i del límit de velocitat. També m’ha sorprès la convivència dels conductors de cotxes amb aquests vehicles personals. Suposo que hi haurà excepcions, però sembla que els automobilistes estan acostumats a compartir la calçada amb altres elements. La part negativa, però, és la xifra d’accidents que tenen com a protagonista un conductor de patinet.
En tot cas, si el jove de 1996 trepitgés ara Terrassa segur que trobaria elements per fer-ne mofa, però aterraria en una de les ciutats més avançades en la convivència de l’espai públic. I, evidentment, podria cantar qualsevol cançó de Lildami o Miki Núñez, ballant i saltant, que ningú el multaria.
Com a molt, aconseguiria alguns aplaudiments, si ho fes prou bé.
