Salvador Cardús
Ca n’Anglada torna a estar en el punt de mira, ara a causa d’uns episodis greus d’enfrontament entre menors del mateix barri. No en tinc una informació precisa, ni de la magnitud de les baralles, ni del perfil personal i familiar dels que hi participen, ni de les raons aparents -el control de determinats espais del barri-, i per tant no estic en condicions de fer-ne cap diagnosi precisa. Tampoc no sé si l’administració local disposa d’aquesta informació, imprescindible per prendre decisions acurades i evitar una nova escalada en l’estigmatització d’un barri que, com ja vam veure fa unes dècades, després costa déu i ajut desfer-se’n.
Tal com apuntava ahir aquest diari, hi ha actuacions d’emergència i n’hi ha amb efectes a llarg termini. Entre les primeres, les policials i de control dels carrers. Tanmateix, aquestes mesures no poden ser de llarga durada ni resolen el problema de fons. Fins i tot, poden tenir conseqüències no volgudes com ara, si no es va en compte, un efecte crida de grups que busquen brega o, al contrari, el desplaçament del conflicte a altres barris fins ara tranquils. Entre les segones, les de llarg termini, hi ha la transformació urbanística com assenyalava ahir Pere Montaña. Millorar les condicions del barri segur que té efectes positius per a la convivència entre la majoria, però em temo que té poca cosa a veure amb els conflictes entre els grupets de què estem parlant.
El fonamental seria conèixer les causes reals i concretes dels enfrontaments que s’han viscut per evitar que contaminin el conjunt del barri. Vull dir que caldria diferenciar amb claredat les condicions particulars de vida al barri de les raons d’aquestes baralles juvenils o d’adolescents, no fos cas que culpéssim erròniament el mateix barri o bé de fets aïllats o bé de responsabilitats que van més enllà dels seus límits. En poso dos exemples.
Sovint s’actua segons criteris polítics i ideològics però sense els estudis previs necessaris
En primer lloc, durant els conflictes de 1999, ja vaig fer notar que les esbatusses al carrer havien aparegut poc després d’haver-se acabat el curs escolar. En el cas actual, caldria saber si les baralles s’han produït entre menors que són al carrer per abandonament escolar, o si hi són com a resultat de les condicions que ha provocat la pandèmia i que ha mantingut els estudiants de secundària temporades llargues a casa. El món escolar té molt a dir sobre aquest tipus de conflictes, i ja vaig lamentar el 1999 que ningú no pensés a demanar l’opinió de mestres i professors, o hi hagués pensat per detectar el malestar. L’escola és a l’avantguarda de totes les tensions socials, parant el cops i aportant solucions, i mai té tot el suport que caldria.
En segon lloc, hi ha causes que van més enllà de les condicions de vida particulars del barri. Penso en el mercat de treball. Tal com mostrava un treball de final de grau realitzat per Marina Lázaro (2020) sobre Ca n’Anglada, les taxes de delinqüència evolucionen en relació directa amb les d’atur i a la disminució del PIB per càpita. Així, doncs, tenir dades sobre la inserció laboral -o les expectatives de tenir feina- dels joves del barri ens podrien dir molt d’allò que ara lamentem. Sé que escombro cap a casa, però em temo que sovint s’actua segons criteris polítics i ideològics però sense els estudis previs necessaris per fer una bona diagnosi i actuar amb previsió. Per això, les preguntes rellevants són aquestes: no era possible preveure la situació i actuar abans que no fos massa tard? Què en sabia el govern local del que es coïa a Ca n’Anglada? I, en general, què en sabem dels barris de la nostra ciutat?
