La natura és molt generosa a l’hora de produir tota mena de productes que poden tenir múltiples destins. La varietat va en funció de l’alçada, el tipus de vegetació, el manteniment, l’existència de fauna, etc. Catalunya té zones totalment urbanitzades i un ampli rerepaís, cobert de vegetació. Fins i tot ha augmentat, degut a l’abandonament de centenars de finques agrícoles que han estat ocupades per zones forestals, fins a esdevenir un problema aquesta ocupació, en cas d’incendis forestals. No troben zones intermèdies que parin el foc. Un altre dia en parlarem.Avui, em vull referir a un dels problemes que produeix la privacitat de la majoria de finques forestals. En altres països, molts dels boscos són municipals. No és el cas nostre, en què alguns ajuntaments tenen boscos comunals, però són una minoria, la resta pertanyen a famílies concretes o a empreses que els han adquirit, per explotar-los directament o dedicar-los a diferents activitats.
De sempre, hi ha hagut tensions entre particulars i propietaris, per entendre moltes persones que, quan van al bosc, consideren que tot el que troben pot ser arrencat, collit, recollit o trencat per emportar-s’ho a casa. Arriben a una estranya i falsa conclusió que si es troben a l’aire lliure, en un espai no tancat, tot el que hi neix i creix és de tots i, si és de tots, pot ser meu… D’aquí, conflictes com els procedents de les temporades de bolets, o de pinyes de pinyons, boix grèvol (protegit) o simplement anar a fer llenya, recollint branques caigudes, trossos d’arbres tallats o tallant-ne alguns per considerar que no necessiten permís.
Els propietaris, cada vegada més cansats d’aquestes invasions, reclamen mesures de contenció i de prohibició d’accés al bosc. Ara mateix, s’ha incrementat notablement la recollida de llentiscle, per motius curiosos que ningú m’ha sabut explicar amb claredat. Aquesta planta (“pistacia lentiscus”) és un matoll que pot arribar a tenir una certa alçada si se’l deixa créixer sense grans interferències, se l’utilitza en alguns casos per confeccionar determinades corones funeràries, però també en molts rams ornamentals, perquè és d’un verd intens de llarga durada, fins i tot una vegada tallat.Tenim, doncs, multitud de persones que van pel territori a la recerca de llentiscle, per posar a casa o per vendre’n a floristeries a preus irrisoris. Però és clar, en temps de pobresa i poques opcions de treballar en altres ocupacions, alguns es dediquen a aquesta recol·lecció, consistent a esporgar la planta i omplir la furgoneta.
De nou, el món rural troba un altre motiu d’inquietud perquè veu com persones desconegudes entren a finques privades, com si estiguessin a casa seva. Això suposa trepitjar camps i prats, trencar vailets de protecció del bestiar i lucrar-se amb productes que tenen el seu propietari. Un cas més d’aprofitaments indeguts, de productes en terrenys particulars. Fets com aquests fan avançar la idea de fer pagar per anar al bosc. Que vol dir posar quotes per anar a la natura en general, puix que el noranta per cent dels espais naturals són de propietat privada. Aquí entrem en un debat que fa anys que es va encetar i mai s’ha tancat. Com regulem l’accés a la natura? Com fem compatible l’accés amb la seva protecció? Com compensem la presència humana amb els danys que produeix? Per a alguns el bosc ha de ser de lliure accés però, si s’hi recullen productes, de qui són? Es just treure’n profit? Tard o d’hora els conflictes s’han d’entomar, i alguna major regulació i control ha d’existir, si no volem entre tots produir danys irreparables al que, sent d’uns, beneficia a tots.