El llibre dels Fets dels Apòstols explica, en el tercer diumenge de Pasqua, com Pere guareix un paralític que es trobava cada dia a la porta del temple de Jerusalem per demanar almoina als qui entraven. Aquest fet produeix un impacte extraordinari a la gent, que es dirigeix tot d’una a Pere. I ell, aleshores, els adreça la paraula tot deixant ben clar que la guarició no és obra seva o de la seva força, sinó que és obra de Déu, i en la seva explicació presenta el nucli del kerigma cristià primitiu: “el Déu dels nostres pares ha glorificat Jesús, el seu servent Jesús que vosaltres vàreu entregar a Pilat; (…) matàveu el qui ens obre el camí de la vida. Però Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts. Nosaltres en som testimonis (…); però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes” (Fets 3, 13-19). Vet aquí el primer anunci de la fe, el que anomenem kerigma, i que conté el nucli de la predicació cristiana.
En ple segle XXI, tal com es va esdevenir amb Pere i els onze, l’Esperit Sant continua donant la fortalesa per a superar les pors, guia cap a la veritat plena i capacita per a anunciar l’evangeli per tot el món. El papa Francesc ens anima a ser evangelitzadors amb Esperit, que s’obren sense temor a la seva acció. Avui ens calen evangelitzadors que anunciïn la bona nova amb una paraula valenta, i sobretot amb una vida que ha estat transformada per la gràcia de Déu. L’evangelització amb Esperit vol dir tenir la consciència clara que el veritable protagonista de la missió de l’Església és l’Esperit Sant.
La pregària està estretament lligada amb aquest primer anunci, perquè no es tracta de transmetre continguts doctrinals, reflexions filosòfiques o morals. Es tracta de donar testimoni d’una persona, Jesucrist, i aquest testimoni només el pot oferir aquell que ha tingut una experiència d’encontre amb Ell. Es tracta de comunicar als altres allò que s’ha experimentat, allò que s’ha viscut. Els biògrafs de sant Domènec de Guzmán expliquen que sempre estava parlant “amb Déu o de Déu”. La proclamació del kerigma demana també molta pregària de petició. Perquè només la gràcia de Déu pot obrir el cor de les persones al primer anunci.
Certament qui proclama el kerigma és conscient que la seva missió el sobrepassa, i pot afirmar amb sant Pau que porta “el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa. Així queda ben clar que aquest poder altíssim ve de Déu, i no pas de nosaltres” (2 Cor 4,7). En la pregària és conscient de la seva petitesa davant Déu i de la seva incapacitat per a la missió. Per això porta a l’oració tota la seva existència, tota la seva realitat personal, tot el que l’envolta. Viu una espiritualitat d’encarnació i en la pregària presenta el seu cor, la seva vida, la seva circumstància personal i la de tantes persones que desconeixen Déu, que sofreixen, que van desencaminades. L’evangelitzador parla de Déu als homes i en la pregària parla dels homes a Déu. Porta a la seva pregària tota la seva vida i en particular aquelles persones que necessiten ser evangelitzades i la situació en què es troben.
>Quan no hi ha una vida intensa de pregària, serveixen de molt poc els grans projectes i estratègies, i tampoc resulta útil dedicar-hi molt de temps i d’energies. Sovint constatem la desproporció entre el treball realitzat i els fruits que s’han obtingut. Sant Joan de la Creu ens avisa: “Que adverteixin aquí els qui són molt actius, que pensen cenyir el món amb les seves predicacions i obres exteriors, que farien molt més profit a l’Església i agradarien molt més a Déu -deixant a part el bon exemple que donarien- si gastessin la meitat d’aquest temps a estar amb Déu en pregària”. Els sants també ens recorden la importància de la pregària, la formació i l’acció; així com de tenir una paraula valenta i el testimoni de vida. Hem estat cridats i enviats a ser testimonis de Crist ressuscitat, a “ésser kerigma”.
