MB poc ull, tothom s’adona que la política actual del nostre país ve a resumir-se en el mot del títol. De dalt a baix. Per activa i per passiva. Sent un mot poc conegut, aclariré la seva traducció a l’idioma d’en Cervantes: “maraña”. En fer aquesta afirmació tan punyent, més d’un m’etiquetarà com a destraler. Vull, però, matisar-ho sense massa rull. Altrament se’m podria mal interpretar. Tant la coalició que mana a Madrid (PSOE-Podemos) com la del Principat (ERC-Junts) ens transmeten la flaire d’un matrimoni malavingut. Amb un full de ruta on cada soci va a pas canviat. Fent per conrear jull -quan l’altre bada- al camp veí.
La desconfiança entre un bàndol i l’altre campa a tort i a dret. Amb el caramull de serrells sobtats de la Covid, tot es fa més feixuc. La factura d’aquest desencert perenne recau a lloms del ciutadà sofert€ I, com cantava la Trinca, “al poble, que el donin pel sac”. En un to farcit de conya i sornegueria, pretenc alertar el lector. No cerco altra fita que exigir-li el manteniment del sentit de la vista obert com dos pàmpols. Amarant-lo, sobretot, de to crític i exigent. Prou d’embolicar-nos més la troca! Pagant fidelment els impostos, tenim tot el dret a fer-ho. Igual com passa al sector privat, cal traslladar el mateix criteri a l’administració.
Davant d’aquest batibull, em ve al cap la dita del “qui sembra vents recull tempestats”. Em pregunto per quins set sous un soci escull com a company de viatge un antull tan marfull. Alhora, curull de garbull i despull. No pas precisament de cerfull. És que el poble ha d’estar condemnat, a tota hora, a l’aldarull i a passar pel trull? No hi ha ningú que pugui arranjar el desembull, pel que veig. Ben bé podem tenir el dret a creure que, a tot aquell que s’ha encabit a la trona de dirigent, tal vegada li manca un bull. Els haurem de posar en un remull ben barbull€ Serà una bona manera d’apaivagar i desinflar l’orgull que els domina. Tenint en compte que, avui, és dia 16, tanco aquest escrit desenfadat amb una dita vella: “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat€”. Ja no cal que l’acabi, malgrat que el pensament és lliure. Tothom la coneix. Tant de bo que la justícia recuperi el toc ètic i ajustat que li pertoca. Així trencarà cabdells, netejarà tolls, posarà fermalls i mostrarà resquills que ens ajudin a recuperar l’esperança. Quin embull!
