A Suïssa, de cada quatre habitants, tres són vaques.” He recordat aquella resposta divertida a un examen de batxillerat que era recollida en un llibret titulat “Antología del disparate” (1965) en llegir que, a Terrassa, hi podria haver uns 25.144 gossos, un per cada nou habitants. Aquell estudiant hauria dit -tal com titulo l’article- que, a Terrassa, de cada deu habitants, un és gos. Aquesta xifra dels 25.144 gossos és resultat d’un càlcul que ha fet el Consell del Col·legi de Veterinaris de Catalunya per cada ciutat estudiada.
Potser perquè visc en una ZACG (zona d’alta concentració de gossos), la xifra em sembla que fa curt. I, alhora, trobo que és una població elevadíssima d’aquests animals per a una ciutat com la nostra que, si bé a les estadístiques no consta una densitat urbana -de persones, dic ara- tan gran com la de l’Hospitalet de Llobregat (21.700 hab/km2) o de Barcelona mateix (16.420 hab/km2), els 3.187 habitants per quilòmetre quadrat terrassencs tenen sobretot a veure amb el fet que el municipi té una extensió “extramurs” molt gran.
Per entendre’ns: l’Hospitalet de Llobregat només té 12,4 quilòmetres quadrats i Terrassa en té 70,2. El debat sobre la presència de gossos a la ciutat té molts fronts oberts, i tots són delicats perquè l’afecte que els tenen els seus amos fa que qualsevol crítica fereixi sensibilitats. Per exemple, ja no sé si podem dir-ne “amos”, una desconsideració de ressonàncies esclavistes cap als gossos, vista la relació d’amistat que s’estableix entre uns i altres… En qualsevol cas, una primera discussió vindria pel fet de saber si la vida de gos en un pis urbà -també en relació amb la raça i la mida de la bèstia, és clar- és prou respectuosa amb les seves necessitats animals, sigui dit amb tot el respecte. Un altre front és el del comportament incívic -que no m’atreviria pas a dir que és un comportament animal- d’alguns companys humans dels gossos. Ho explicaven bé al Diari de Terrassa les informadores ambientals de la campanya que l’Ajuntament ha posat en marxa per orientar els qui se salten les normatives locals.
Encara que, diguem-ho tot, hi ha un no sé què de fal·laç en això de voler informar d’allò que tothom ja sap, i no d’enviar-hi una parella de la policia municipal amb arguments més convincents. I, finalment, queda la qüestió del cens municipal de gossos en què, segons les xifres del Consell de Veterinaris, només hi constaria una tercera part de tota la població de gossos. El cost, uns miserables quinze euros anuals, no sembla que pugui ser l’obstacle per tenir els gossos matriculats, i en canvi és una obvietat que per al municipi -és a dir, per al conjunt dels terrassencs- hi ha una despesa de la qual també seria interessant que se’n donessin xifres: construcció i manteniment dels espais reservats -tan poc usats, per cert-, neteja, retolació i, com fan ara, campanyes informatives.
Però més enllà d’aquestes discussions o, si es vol, com a síntesi de totes, hi ha la gran qüestió de la convivència entre persones i bèsties en un entorn urbà. I ja no és només una qüestió relativa als gossos, sinó a qualsevol tipus de mascota. (Per cert, un altre terme que potser hauria de ser revisat atenent l’etimologia del mot, que Joan Coromines explica que originalment significava “alcavot-alcavota”.) Una convivència que va prenent unes connotacions ètiques i polítiques cada vegada de més difícil discerniment.
