EL 25 de març va ser publicada al BOE la Llei Orgànica 3/2021 de regulació de l’eutanàsia, donant resposta al debat obert pels àmbits mèdics, jurídics i bioètics. Eutanàsia, que significa "bona mort", es defineix com l’acte deliberat de posar fi a la vida d’una persona, per voluntat expressa de la pròpia persona i amb l’objectiu d’evitar un sofriment.
Per tant, no es consideren eutanàsia uns actes indirectes o per omissió, com no adoptar tractaments per prolongar la vida ni interrompre tractaments ja instaurats, com tampoc aplicar fàrmacs que alleugen el sofriment, encara que accelerin la mort. L’eutanàsia sempre és un acte exprés, regulat per la present llei i amb totes les garanties de voluntat, informació, consciència i reiteració de la pròpia pacient, titular de la seva vida.
És una petició sorgida des de fa uns anys, causada per la creixent esperança de vida, pel retard en l’edat de morir en condicions de deteriorament físic i psíquic que disminueix la qualitat de vida i en una època que cada vegada es disposa de més tècniques per perllongar la vida sense curació ni millora. Aquests condicionants han fet que la consciència social i el dret a l’autonomia del pacient obliguessin el legislador a regular aquesta demanda amb totes les seves garanties.
Una llei que recull els drets constitucionals com a la vida, la integritat física i moral, la dignitat, llibertat, intimitat i l’autonomia de la voluntat. Tot i això, no sempre és ja possible gaudir de tots i cada un d’aquests drets, la qual cosa comporta prioritzar-ne un com a suprem. En el cas que ens ocupa, el bé de la vida decau en favor dels restants drets, ja que no existeix un deure constitucional d’imposar la vida a tota costa en contra de la voluntat del seu titular. També es concep com un dret assistencial de la sanitat pública.
Naturalment, el procediment és reglat i garantista, el que evita que no s’iniciï fruit d’uns moments passatgers de depressió. Els requisits legals són: que ho pot sol·licitar tota persona amb nacionalitat espanyola o amb residència legal a Espanya, que disposi d’informació completa del seu procés mèdic, amb les alternatives i serveis a què pot accedir; formular la petició de forma doble, voluntària i per escrit, sense cap pressió externa; sofrir una malaltia greu i incurable que l’impossibiliti, i prestar el consentiment informat a rebre l’ajut per morir. En resum, són tres les condicions: malaltia greu, informació completa de la malaltia i decisió pròpia, lliure i repetida de posar fi a la vida amb ajut mèdic.
De forma que la petició únicament la poden fer les persones majors d’edat i amb plena consciència. Pot donar-se el cas que un pacient hagi esdevingut incapaç d’obrar posteriorment a la petició, cursada per mitjà d’un testament vital. En aquest cas es respectaria la petició feta en el seu dia amb plena capacitat d’obrar. Aquesta llei distingeix dues conductes eutanàsiques diferents. La primera activa, en què és un professional sanitari qui realitza els actes necessaris, i la segona, indirecta, en què és el mateix pacient que posa fi a la seva vida, havent precisat de la col·laboració del personal sanitari.
En el decurs del procediment intervindran dos metges, el responsable, com a interlocutor principal, i el metge consultor, com a especialista de la patologia del pacient i pertanyent a un equip mèdic aliè a l’equip del metge responsable.
Al mateix temps, la llei preveu la possibilitat de l’objecció de consciència del personal sanitari, cridat a ajudar en els auxilis assistencials de la seva competència. L’objecció de consciència, com un dret individual, manifestat anticipadament i per escrit, que quedarà inscrit en un registre d’objectors de consciència, que es recrearà i que se sotmetrà al principi de confidencialitat.
Cal destacar que a cada comunitat autònoma es crearà una comissió de garantia i avaluació per verificar de forma prèvia i control a posteriori el respecte a la llei i als seus procediments. Una comissió multidisciplinària, constituïda per almenys set membres, entre personal mèdic, infermeria i juristes. És a dir, una comissió similar als comitès d’ètica assistencial que tants hospitals tenen i tan bon assessorament fan en bioètica.
Una llei que lògicament modifica el Codi Penal, en l’article que sancionava de forma general la conducta de l’auxili al suïcidi. A partir de la vigència de la llei, queda despenalitzada la conducta eutanàsica en les condicions establertes per la llei.
Com que la vigència de la llei és a partir dels tres mesos de la seva publicació i a partir d’aleshores hi ha un termini de tres mesos més per a la creació de la comissió de garantia i avaluació, podem comptar que a finals de setembre cobrarà de forma total la seva vigència.
De totes maneres, aquestes peticions es preveuen excepcionals, ja que la majoria dels pacients fa ús de les cures pal·liatives que els posa a l’abast la sanitat pública i que són de gran qualitat. Però, en alguna ocasió, un pacient demana una opció més directa i amb la prohibició de l’eutanàsia; aquests casos excepcionals clamen a la societat demanant la seva autonomia, com el cas d’en Ramón Sampedro, amb el qual la majoria de la ciutadania es va solidaritzar. Són aquests casos que mereixien aquesta regulació.
