Un insult intolerable
No comparteixo ni l’acció sobre la nostra ciutat, ni la visió del que aquesta hauria de ser que exerceix i té el nostre alcalde, però això no m’impedeix que, davant dels insults homòfobs que ha rebut aquesta setmana i que ell ha fet públics, m’hi solidaritzi de manera incondicional. No reproduiré aquí aquests insults perquè em semblen d’un baix to i d’una misèria moral fora de tots els límits de la decència. Només diré que aquests insults al·ludien a la seva condició sexual i a la nacionalitat de la seva parella, dues coses que formen part de l’esfera privada de cadascú i que no tenen res a veure amb l’exercici d’un càrrec públic.
Ningú, absolutament ningú, hauria d’haver d’aguantar aquest tipus d’atacs personals pel sol fet de dedicar-se al govern del bé comú. ¿Què els fa pensar a algunes persones que pel sol fet que algú exerceixi un càrrec públic o, simplement, tingui una notorietat en els mitjans de comunicació la seva vida privada -i en conseqüència la del seu entorn- pugui estar subjecta a l’escarni del primer cretí que tingui un compte de Twitter?
Un sol poble
Al Ple de dijous de la Diputació de Barcelona un diputat d’ERC va afirmar que Catalunya era un sol poble i una diputada del PSC li va contestar que respectava la seva opinió, però que ella considerava que no estava fonamentada en la realitat. El debat no va anar més enllà perquè era tangencial a la qüestió que s’estava discutint, però no és un debat menor perquè està en l’arrel de molts dels equívocs que genera la política catalana.
En la meva opinió, es pot dir que s’és un sol poble quan els seus ciutadans comparteixen una mateixa visió del que ha de ser i cap on ha d’anar aquell poble. Això ho va tenir Catalunya quan el catalanisme era la visió hegemònica del país. Quan alguns van voler substituir el catalanisme per l’independentisme a cops de superioritat moral van creure que l’independentisme tindria la mateixa base social que el catalanisme, que era assumit per una gran part de la població i del seu arc polític. Es van equivocar i la seva destrossa la patirem durant molts anys.
Com es pot parlar d’un sol poble quan els seus ciutadans estan dividits exactament per la meitat entre els qui volen la independència i els que no la volen? No estem parlant de si uns són més partidaris d’apujar els impostos o d’abaixar-los, d’externalitzar serveis públics o incrementar-los. Estem parlant d’una cosa que afecta l’essència mateixa del que ha de ser Catalunya, com podem ser un sol poble si la seva meitat no comparteix la mateixa visió de futur?
Investidura
Mentre escric aquestes línies s’està celebrant el debat d’investidura al Parlament de Catalunya. Segons sembla, Pere Aragonès no obtindrà els vots suficients per ser investit president i haurà d’anar a una segona volta la setmana entrant. Si aleshores tampoc no l’obté, anirem allargant l’agonia fins al mes de maig quan, si no hi ha majoria suficient per investir un president, s’hauran de repetir les eleccions. És la tranquil·litat que dóna saber que no hi ha alternativa política possible perquè es té una part important de la població sotmesa al xantatge emocional.
Mentre hi hagi polítics a la presó hi haurà molta gent que votarà amb el cor i no amb el cap i farà veure que no veu la incompetència d’Alba Vergés, el desori de Meritxell Budó o el deliri de Quim Torra ni les travetes i batalles intestines entre els independentistes que porten el país a la paràlisi. I, així, de victòria moral en victòria moral aniran conduint Catalunya fins a la irrellevància final.
