SOM al darrer cap de setmana del mes de març. Per tant -sense que ningú en sàpiga el motiu- aquesta propera nit toca avançar una hora els rellotges. Els de la tauleta de nit, del menjador, de la cuina, del cotxe i de canell. D’aquests darrers en resten pocs. Si més no perquè molta gent s´ha acostumat a l’esclavatge d’ajustar el seu horari a partir del telèfon mòbil. Per contra, en portàtils, tauletes i "smartphones", això es duu a terme de manera automàtica. Aquest "planning" d’estiu es perllongarà fins a finals d’octubre. Fa 103 anys que seguim el costum d’avançar/endarrerir les manetes del rellotge. Una praxi amb defensors i detractors. En complir-se el centenari, la UE realitzà una enquesta popular per saber el parer del poble sofert. Un 84% de la ciutadania va dir "prou". Per contra, va deixar màniga ampla i autònoma a cada país. Així, cada govern pot fer el que li roti. A Espanya, on sempre ens distingim per una complexitat recargolada, la ministra Celáa va anunciar per enguany la decisió final. Encara ho deuen estar consultant amb el coixí. Vull pensar que, en el fons, tant se’ls hi en fot. Hi ha més claror, per la tarda? Realment té incidència pel que fa al lleure, salut, turisme, seguretat vial, transports i condicions laborals? Que vingui Déu i ho vegi! De moment, mentre no me’n facin una clara pedagogia didàctica, em quedo ancorat al meu escepticisme. Els hi he perdut la confiança en tants altres àmbits que ho interpreto així. No sóc "au nocturna" ni em van els ambients de marxa discotequera o de copes. Voldria inquirir-los sobre els números exactes del suposat estalvi lumínic en places i carrers. Al cap i a la fi, en base als tocs de queda d’un marejador horari de la discòrdia, tant se val si són foscos o no. Els dies van passant. Tinc dubtes seriosos sobre la tasca feta -fins ara- per la comissió d’experts i assessors que havia de suggerir un camí: horari d’hivern o d’estiu. Particularment, entenc que la natura és prou sàvia. Que els "experiments" s’han de fer al laboratori. En canvi, els escarafalls teatrals dels de dalt per a remenar la cua i engaltar-nos rodes de premsa vomitives haurien de passar a millor vida. No serà que, habitualment, solem anar a peu canviat?
