Hi ha qui caça elefants, animals grans, i hi ha també qui caça grans paraules, com justícia, igualtat, llibertat, dignitat… Són paraules que sedueixen els oients en identificar-se amb la idea general del seu significat. Ara bé, puc preguntar-me: llibertat, sí; però quina llibertat; justícia, sí; però, quina justícia.
Els caçadors d’animals s’apropien de la presa amb violència; els caçadors de grans paraules s’apoderen d’elles violentant el seu significat general i omplint-lo amb diferents significats basats en els seus desitjos o els seus interessos. Recentment dues persones, la Sra. Ayuso i el Sr. García Egea, han caçat dues grans paraules, llibertat i dignitat, respectivament.
La presidenta Ayuso violenta la complexitat de la idea de llibertat tot reduint-la a un eslògan: comunisme o llibertat, és a dir, el caos o jo. Si hom escolta les seves declaracions, la llibertat es redueix a llibertat de mercat i de consum; les polítiques socials -sanitat pública, educació pública, pensions públiques, etc- en canvi, són un perill. Oblida Ayuso que la llibertat està estretament relacionada amb altres valors fonamentals com la justícia, la igualtat, la dignitat. Oblida Ayuso que la llibertat no camina sola, sense els altres valors fonamentals, és individualisme, injustícia, desigualtat, exclusió.
És obvi que no hi ha llibertat quan hom té l’experiència de la inseguretat econòmica, la desesperança en el futur, la desigualtat o la precarietat laboral. Les amenaces a la llibertat són reals: les guerres, la manca de protecció dels immigrants, la manca d’auxili als nàufrags, els camps de refugiats o els CIES, la pobresa, l’atur, la dificultat d’accés a l’habitatge, dormir al carrer, no tenir igualtat d’oportunitats, totes aquestes situacions -i moltes més- són destructores de llibertat.
Quina llibertat defensa la Sra. Ayuso i el seu partit el PP? Una mirada breu a l’activitat parlamentària ens mostra set lleis importants, defensores reals de llibertats concretes, aprovades malgrat el NO del PP: la llei del divorci (1981), NO (Alianza Popular/PP, 1989); llei del matrimoni entre persones del mateix sexe (2005), NO; llei antitabac (2006), NO; llei registral de persones "trans" (2007), NO; llei d’igualtat (2007), Abstenció; llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs (2010), NO; i llei de l’Eutanàsia (2021), NO. Sis No i una abstenció contra el progrés social i contra llibertats. La història ens ensenya que les lluites per la llibertat han estat -i són- lluites per la justícia, la igualtat i la dignitat i que aquesta lluita per la llibertat és un procés lent d’adquisició de drets que s’han de poder exercir en l’espai de la convivència política i social.
L’altre caçador de grans paraules, García Egea, ha caçat i violentat cínicament el significat de la paraula "dignitat" quan afirma: "Lo que usted llama transfuguismo, España lo llama dignidad". El que ha esdevingut a Múrcia en relació a la "moció de censura" és un cas clar de transfuguisme. Ser trànsfuga és tenir un comportament indigne. La dignitat -el valor inherent a l’ésser humà independent de les seves condicions físiques, ètniques o culturals- és la base de qualsevol societat, és el valor que fa l’ésser humà mereixedor de respecte, que exclou tota manipulació: "tracta els altres com voldries que ells et tractessin a tu" (la regla d’or) o "tracta l’ésser humà com un fi en si mateix i mai com un mitjà" (Kant).
Les persones tenen valor, són úniques i irreemplaçables, les coses tenen preu -de mercat- i són intercanviables. Qui ha comprat els trànsfugues els ha tractat com un mitjà, com una cosa que té un preu i ells s’han deixat comprar a canvi "d’unes monedes".
Les grans paraules -dignitat, llibertat, justícia, igualtat-, guies del progrés moral, valors fonamentals dels Drets Humans, no han de ser la presa de caçadors, que les maltracten i banalitzen, sinó l’objecte de persones que les cuiden. Sense elles… el desert moral.
