QUAN un està desfet -físicament o moral- emprem la dita del títol. Mancat d’ànim, aixafat o farcit de desencís, un cau en depressions profundes. La brutal i duradora crisi de la Covid-19, combinada amb la mala gestió de molts dirigents polítics, han fet créixer exponencialment aquesta "penya/pinya" de forma inimaginable. Les autoritats sanitàries del país, sovint, s’han fet l’orni amb les patologies mentals o neurològiques. Dessota l’excusa fàcil de la pandèmia, tot cola. Quan acabi aquesta pruna, comença la feina dels professionals del ram de la psicologia i la psiquiatria. Pel camí haurà quedat un munt de cadàvers (reals o "flotants") amb un estol de seqüeles difícils d’erradicar. Fa poques setmanes, algun país com el Japó creava el "ministeri de la solitud". Sense escarafalls, de ras i curt, tot reconeixent l’existència d’un problema seriós per afrontar: al llarg del 2020, s’hi han suïcidat 20.919 persones. Enfront de les 3.460 de l’any precedent. Per contra, a casa nostra, vivim en una altra galàxia. Molta xerrameca inútil i opaca per part d’alguns elements de caràcter populista. Fins i tot ocupant càrrecs al govern de l’Estat. Mirant qui sap on. Ancorats en filosofies barates llindants en tesis marxistes i marcides. Simulant un matrimoni mal avingut entre els dos socis que van signar el pacte per tota una legislatura. Veient com va tot, no m’estranya gens ni mica percebre l’existència prou estesa de persones tremoloses. Quan aquells que han de fixar criteris de gestió i comandament no transmeten confiança, el futur s’albira a les palpentes. Encara sort que n’hi ha que intenten treure forces de fatiga a base d’enginy, coratge i un bri d’humor. En aquest darrer sentit, dies enrere veia un rètol a la porta d’un establiment de restauració que em va provocar un somriure. Marcava "els horaris de la discòrdia" per als àpats. El passat 12 de febrer, el nou primer ministre italià (Mario Draghi) anuncià un govern amb 23 ministeris. D’ells, però, si més no tres (Economia, Interior o Transició energètica) són en mans de tècnics. Potser valdria la pena suggerir-li a l’habitant de la Moncloa que cloni la idea. A partir d’ací, s’acabarien els flams. No els vull ni de postres.
