DE vegades la proximitat no es tradueix en menys reconeixement. Això és el que va passar fa uns dies a la Llibreria Cinta del carrer de la Palla on es va presentar la darrera obra de Villatoro "La casa dels avis", editada per Proa. Estava ple, tot i les condicions estrictes de Covid. El món per sort no s’ha aturat del tot. S’ha publicat un llibre lentament cuinat que serà una referència obligada en la llarga bibliografia de Villatoro i s’ha obert una nova llibreria al centre. Dues proves de coratge molt necessàries per alimentar el nostre ànim en aquesta adversitat tan llarga.
"La casa dels avis" és un llibre singular. És una narrativa híbrida que em va atrapar igual que ja ho havia fet el llibre "El retorn dels Bassat". Villatoro fa novel·la de l’arqueologia familiar. Literal. Però també fa història i se li nota que és periodista. Darrere del llibre hi ha recerca, hi ha viatge, hi ha entrevistes, hi ha saviesa i hi ha ofici. És un llibre que de vegades és un gran angular i de vegades és un teleobjectiu precís, gairebé microscòpic. El llibre és un viatge per la història dels seus avis materns. Villatoro ja havia escrit la història dels avis paterns a "L’home que se’n va". Des de l’"Evangeli Gris", el seu premi Sant Jordi, Villatoro tracta les anades i els retorns de les persones com un fil conductor que explica en bona part la vida de la gent.
No em pertoca explicar el llibre. El recomano i prou. El recomano per als que viuen a qualsevol poble del món, però el recomano especialment per als que vivim i ens sentim de Terrassa. La geografia, la història, les cases del llibre no són només de Terrassa, també són de Canet o del Priorat o de Maratea a la Itàlia meridional. Però Terrassa és l’escenari que Villatoro ha respirat i sobre el què es permet reflexions que ens fan pensar i on ens hi podem reconèixer.
En l’acte de presentació de llibre, que va ser una conversa, moltes persones reconeixíem en l’avi Arturu Lamolla i l’àvia Llúcia Vives, els avis de l’autor, fragments de la vida dels nostres avis. A mi em va recordar el meu avi Juanito que, com l’avi Arturu, va poder tornar a treballar a la mateixa fàbrica després de la Guerra, això sí en el cas d’Artur Lamolla després de passar pels camps de refugiats del sud de França i per les presons i els camps espanyols de la postguerra. Però no vaig ser l’únic, algunes persones recordàvem emocionades els nostres avis. Villatoro fa la història de la seva família, però la seva mirada ens permet reconèixer episodis, costums, retalls de vida dels nostres avantpassats.
Quan tenim els avis i els pares vius no els preguntem prou coses. Quan ja no hi són els hi voldríem preguntar tot. Però no tots tenim la paciència d’arqueòleg i l’art d’escriure de Villatoro per refer peça a peça, pedra a pedra, biografies que resumim amb poca traça, perquè sabem relativament poca cosa d’aquells a qui tant vàrem estimar.
Per a mi el llibre està perfectament resumit en un paràgraf de la pàgina 364, és una síntesi més que un resum. "L’Artur Lamolla no és un espectador de la història. Ni una pura víctima passiva, atropellada. Tampoc n’és un actor principal. Ni de la gran història del món, ni de la petita història de Terrassa. És un actor secundari, però un actor. El seu nom no surt enlloc. No hi va arrossegat. Però fa el seu paper. Modest i silenciós. Dignament. Com a mínim, hauria de sortir als crèdits finals. Ell no s’hi va posar. Ja ho faig jo".
Tenim molta sort de tenir el Vicenç. Sovint ens rescata oblits de les nostres famílies i ens dona mirades intel·ligents, documentades o novel·lades, de la nostra ciutat. Tenim aquesta sort i hauríem d’estar agraïts de que ens aixequi la mirada per sobre de la vulgaritat, que ens deixi pistes per resseguir les trajectòries de la gent secundària de la història fugint de la mediocritat.
"La casa dels avis" és un molt bon llibre.
