PER què als Joseps se’ls anomena com a Pep, Josep, Pepet, Josepó, Joselín, Josetxu, Pepiño, Txema? Heus ací diferents varietats en la manera d’adreçar-se a gent que, avui, celebra la seva diada onomàstica. La teoria més estesa és que “Pepe” equival a les sigles de l’expressió llatina “Pater Putativus” (PP) de Jesucrist. Durant segles, era la fórmula per a citar Sant Josep: un “hipocorístic” (que vol dir “apel·latiu carinyós”, en idioma grec antic). La història ens diu que fa 150 anys que el Sant Pare el va proclamar patró universal de l’Església. A Espanya, a més, el dia que el calendari ens marca la seva festa (19 de març) commemorem el “dia del pare”. En el sentit que, com a pare de Jesús, ens el proposa com a model. L’estadística del cens i de l’INE prefixa en gairebé 700.000 persones el nombre de gent que duu aquest nom. Una xifra que em sobta i sorprèn favorablement, atès el fort agnosticisme de la societat actual. De ben segur, però, que bona part d’elles pertany a homes d’una generació antiga. Però, és ben curiós el gran nombre d’adagis provinents de la cultura popular: “Per Sant Josep, el brot al cep / A Sant Josep, el tord marxa i l’oreneta ve / Sant Josep fa cantar el cucut i Sant Pere el fa callar / Si tens fred, posa’t la capa de Sant Josep / Si plou, en Josep no es mou€ I, si neva, no es lleva”. A “lo tio Pep”, mon patró -cosa de la qual m’enorgulleixo- li prego que ens porti salut. Que ens allunyi de la por. Ell prou sap que “els temps han canviat i la gran ciutat ha evolucionat”€ “Molta gent, en passar, es burla d’ell”. D’aquests, fins i tot, te’n trobes -a vessar- en algun grupuscle de la branca política. Pobrets! L’inici de la Covid va coincidir, poc o molt -fa un any- als volts de la seva diada. Amb un extracte d’una cançó del país valencià, m’ho he fet venir bé. Ja per acabar, tibaré d’un verset dels molts goigs a lloança del sant que corren pels nostres verals.: “Venturosos els qui imploren / vostre amable patrocini / prompte troben el termini / de les penes de què ploren / i, quan els vostres llavis oren, / ens guareixen de tot mal”. Aprofito l’avinentesa d’aquesta “talaia” diària per felicitar cordialment tots els meus homònims (“tocayos”). Per extensió, amplio aquest llistat amb els papàs d’alguna criatura/fill. Si més no, que ens deixin presumir d’aquesta condició un dia per any. Visca la paternitat!
