FA dies que tenim terratrèmol territorial, i en aquest cas Catalunya no n’ha estat la principal protagonista. El sisme polític ve d’altres comunitats, té altres protagonistes i afecta, en bona part, el lideratge de la dreta.
És veritat que divendres passat es va constituir el Parlament de Catalunya sorgit de les eleccions del 14 de febrer, i que la sessió constitutiva de la cambra catalana no augura una legislatura ni estable ni tranquil·la. La nova presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha apuntat a la confrontació més que al diàleg. Borràs -una política més procliu a cavar trinxeres que a construir ponts- apunta cap a una presidència del Parlament en la qual poden reproduir-se moments d’importants confrontacions polítiques i institucionals. La candidata de JxC no s’ha arriscat ni a coliderar un hipotètic govern de majoria independentista ni a potenciar el lideratge del seu propi grup polític. Segurament els problemes que arrossega amb la justícia per presumpta corrupció estan a la base de l’aposta política que han realitzat tant Junts com ella mateixa.
El terratrèmol territorial va començar a Múrcia, però va esclatar amb tota la seva potència a Madrid, on la presidenta d’aquesta comunitat va córrer a dissoldre per sorpresa la seva assemblea legislativa, per conjurar hipotètiques mocions de censura com les que li van presentar posteriorment el PSOE i Más Madrid.
La singular presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, des de l’inici de la seva presidència té un recorregut que difícilment deixa indiferent. Pràcticament ningú coneixia Díaz Ayuso quan Pablo Casado va apostar personalment per ella com a candidata a la Comunitat de Madrid. Pocs sabien de la seva trajectòria professional (com a redactora dels tuits del gos d’Esperanza Aguirre) o política (com a consellera del govern de Cristina Cifuentes). Però des de la seva arribada a la presidència madrilenya s’ha fet un nom a força de confrontar-se, dia sí dia també, en la pandèmia. Amb el seu posat de persona que mai a trencat un plat, Ayuso és capaç de llançar maldats una rere l’altra en totes les declaracions i debats politicoparlamentaris, fet que l’ha convertit en un referent del sector més dretà del PP, aquell que s’encavalla amb Vox. La inesperada candidatura de Pablo Iglesias a les eleccions madrilenyes de maig afavoreix la polarització política i pot reforçar el reagrupament d’aquesta ultradreta, al crit de "socialismo o libertad" que ha llençat Díaz Ayuso.
Després d’una figura també molt controvertida, com va ser Esperanza Aguirre -a la qual molts titllaven d’hipotètica lideressa de la dreta espanyola, confrontada com estava amb Mariano Rajoy-, el ràpid recorregut polític de Díaz Ayuso està desdibuixant fins i tot el lideratge encara feble de Pablo Casado.
Després de constants dubtes i giragonses per consolidar el PP com a principal referent de la dreta espanyola, davant d’un Ciudadanos en hores baixes i un Vox fent pressió des de l’extrema dreta, no sembla que Pablo Casado estigui consolidant ni el seu lideratge dins l’espai de la dreta, ni afermant-se com a líder indiscutit dins el seu mateix partit. Les maniobres de transfuguisme auspiciades pel secretari general popular, Teodoro García Egea (el conegut campió de llançament de pinyols d’oliva), per tal d’aturar la moció de censura a Múrcia, i la batalla madrilenya que ha fet esclatar Díaz Ayuso amb la seva convocatòria precipitada d’eleccions, no semblen que beneficiïn el projecte de Pablo Casado d’intentar tornar a reagrupar la totalitat de la dreta d’Espanya. Els resultats de les eleccions catalanes de febrer en són un bon indicador. Només Vox en va sortir reforçat.
El lideratge dins la dreta espanyola s’ha de veure cap on es decanta. I en aquesta cursa, Isabel Díaz Ayuso, impulsada com a nova "lideressa" des de la Comunitat de Madrid, pot convertir-se per a Casado més en un problema que en un graó en el seu camí d’intentar recuperar el govern de l’Estat.
