COMENÇO aquesta carta tot recordant una cançó anglesa que va estar de moda fa anys. "Rivers of Babylon" (Els rius de Babilònia) és una cançó composta per Brent Dowe i Trevor McNaughton del grup The Melodians. Va conèixer moltes versions, i la més popular és, sens dubte, la del grup Boney M., que l’any 1978 es va mantenir com la número u de les llistes del Regne Unit durant cinc setmanes, i també número u de "Los 40 Principales" durant quatre setmanes a Espanya. El seu contingut s’inspira en el Salm 137, que expressa l’aflicció del poble jueu a l’exili després de la destrucció de Jerusalem per l’imperi de Babilònia. Els rius de Babilònia són el Tigris i l’Èufrates. Esdevé, doncs, com una lamentació comunitària de Jerusalem.
No sé quin grau de consciència respecte al seu contingut més profund teníem els qui durant temps hem anat cantant aquesta cançó i, a més, si això es feia en un idioma poc conegut. El text evoca la tragèdia que va viure el poble jueu durant la destrucció de Jerusalem, l’any 586 a. C., i l’exili a Babilònia que la va seguir. És un cant nacional de dolor, de profunda enyorança pel que s’havia perdut. És el salm que proclamarem aquest diumenge quart de Quaresma en la Litúrgia de la Paraula de la santa Missa. A mi em fa pensar en d’altres enyorances que, en aquesta època, trobem en el cor humà: l’anhel d’infinit, la nostàlgia de Déu, la necessitat i l’esperança de salvació que porten l’ésser humà a buscar sense treva la felicitat.
En el nostre temps no està gaire de moda la reflexió ni la recerca de la saviesa; més aviat són temps de presses i de consumisme, de relativisme i de postveritat, per més que la pandèmia ens està ajudant a repensar molts aspectes de la nostra vida. Però a la vora dels nous rius de Babilònia, la recerca de la felicitat continua essent el centre d’interès principal.
Fora un error buscar-la una vegada i una altra en els llocs equivocats: el poder i el domini sobre els altres, l’èxit, el triomf fàcil, el plaer, la riquesa. L’ésser humà que busca la felicitat, en el fons té enyorança de Déu.
El Concili Vaticà II ens ho recorda clarament: "La raó més alta de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. Des del naixement l’home és invitat al diàleg amb Déu: no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament segons la veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dona al seu Creador" (GS 19).
En el més profund del seu cor tot ésser humà té set de Déu. En el camí de la vida sempre podem trobar cants de sirena que sedueixen, que distreuen, o que cerquen assaciar en fals aquesta set. Però Déu ens ha creat per amor i el sentit de la nostra vida és experimentar i correspondre a l’amor de Déu i dels altres. D’aquí ve que homes i dones de totes les èpoques i de tot arreu podem dir amb sant Agustí: "Ens heu creat per a vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que reposi en vós".
Continuem avançant per l’itinerari quaresmal, conscients que l’existència humana és com un camí d’alliberament, com un èxode, un pas de l’esclavatge a la terra promesa, de la mort a la vida. Al llarg d’aquest camí experimentem el dolor, la malaltia, la soledat, la pèrdua de sentit i d’esperança, fins al punt que a vegades pot resultar difícil creure en l’existència de Déu.
Tard o d’hora, en algun moment o altre de l’existència, cerquem respostes a les preguntes fonamentals, especialment sobre el sentit de la vida. Ara bé, tota persona que amb sinceritat cerca la veritat i el bé, que és capaç d’alliberar-se de prejudicis i de pors, es troba amb Crist, perquè és ell mateix qui sembra la inquietud en el cor i que surt a l’encontre.
