DEMÀ, es complirà un any des que ens van confinar per primer cop, arran la Covid-19. Paral·lelament, fa set setmanes que vàrem conèixer la notícia que la Comissió del Nomenclàtor de l’Ajuntament (depenent de la regidoria de Cultura) decretava posar el nom de na Hedy Lamarr, en una plaça de la zona universitària: l’espai sorgit en reurbanitzar l’indret que ocupava l’antiga fàbrica Flotats. Però qui era ella? Va ser una actriu austríaca del segle XX, inventora alhora de la primera versió del que es coneix com a "espectre eixamplat": eina tecnològica que permet les comunicacions sense fils des de la llarga distància. Dit altrament, la precursora del senyal wifi. Un avenç superimportant a l’hora de pensar en el teletreball i les llargues hores de "tancament perimetral domèstic" que duem a lloms per culpa de la pandèmia. Mitjançant "smartphones", tauletes i portàtils, tenim la sort que el cervell no ens "esclati". O bé que ens adopti un format quadrat. És ací on entraria en joc el record envers aquesta senyora. L’agraïment que li professo -a ella i a tots els autors d’algun bon llibre- els hi dec la vida. La troballa d’un codi secret de transmissió d’ones radiofòniques va ser l’embrió, la guspira, l’eix i el corriol de telefonia mòbil i xarxes sense fils. Amb el pas dels anys, els carrers/places dedicats a la memòria de personatges amb nucli i essència no generaran cap controvèrsia. Ho dic quan recordo carrers amb noms de militars o polítics. El canvi o l’alternança política ha "obligat a fumigar" -d’una tacada- tota olor o reminiscència amb temps d’una antigor opaca, confusa o feixista.
Ja m’agradaria que els màxims responsables de la vessant cultural als governs espanyol i català fessin palès un mínim de sensibilitat en aquests afers. Molts ajuntaments els hi passen la mà per la cara. Una gran majoria de gent no sap ni com es diu l’actual ministre del ram. Al principat, als darrers cinc anys, han desfilat sis titulars pel despatx. Aquest ritme no hi ha Déu que l’aguanti. Sense continuïtat, la cultura s’atura. En terminologia de la meva època estudiantil, ve a ser una mena de "marieta". Així ens llueix el pèl. Tenim el més calent a l’aigüera! Per acabar,"Grazie mille" a l’Eva Maria Kiesler, coneguda com a Hedy Lamarr. Es mereix la plaça, un monument i moltes altres coses.
