OCCIDENT pateix una creixent deshumanització, és a dir, una devaluació dels valors que giren al voltant de l’ésser humà considerat com un fi en si mateix i no com un mitjà per aconseguir certs interessos. Ser conscient d’aquesta deshumanització és tenir l’experiència del nihilisme, l’intrús que s’ha instal·lat dins del món de l’home, on ningú no es fa humà si està sol; ens fem humans els uns als altres. Parlar del món de l’home és referir-se a l’àmbit del sentir, en el qual tot té un cert lligam. El món humà té diferents capes, des de les més personals -la família, els amics, el lloc de feina, l’entorn del saber, els espais d’entreteniment i la llar-, passant per les capes de les comunitats -la vida social i cultural, el nostre país, la humanitat- fins a la capa més externa, la nau Terra amb la qual els humans fem el viatge de la vida per l’univers. Ara bé, aquest món, perquè sigui plenament humà, ha d’estar impregnat d’uns valors que conformin els homes com a persones i com a ciutadans amb el profund i valuós significat d’ambdós termes. És (era) aquest món humanista com el riu Guadiana, apareix i desapareix en certs moments de la Història. Malauradament, avui aquest món humà està devaluat i el seu lloc l’està ocupant un intrús, el nihilisme.
El nihilisme és l’experiència de la manca de valor, de sentit de la nostra existència; només hi ha el no-res, el buit, el tedi, l’angoixa. La globalització, que crea un model de vida uniforme i unidimensional -diner, competició, mèrit, èxit, moda…- i la hipertecnologia, que converteix l’home en un ésser passiu, espectador, han girat l’esquena al que veritablement importa, la vida humana digna. Tot el que té a veure amb els valors humanistes està desapareixent dels àmbits de l’educació, treball, cultura, política, etc. La precarietat de les nostres vides, té diferents rostres: malestar físic i psíquic, el lloc de l’horitzó vital l’ocupa el "no-futur", la poda permanent de les nostres condicions de vida digna, l’abolició de la política com a projecte de canvi social. El món, la vida, les coses, són, per a milions de persones, absurdes, no tenen fonament ni finalitat; l’home no té on arrelar-se, viu en solitud enmig de la multitud, alienat, és un element més i prescindible en el procés productiu, és un ésser precari. Darrere de les grans paraules com Justícia, Igualtat, Tolerància, Dignitat, Veritat, Solidaritat, No-violència… hi ha a la seva esquena greus situacions d’injustícia, desigualtat, intolerància, indignitat, falsedat, violència… Aquests són alguns dels molts símptomes del nihilisme, la greu crisi dels valors humanistes que afecta el conjunt del món occidental.
El nihilisme, diu Josep Maria Esquirol ("La resistència íntima", 2015), és com un pou, un abisme, no hi ha res, només foscor, el buit, absència total, o com la boira, no ens deixa veure-hi clar, ens perdem. És interessant el que afirma l’autor sobre Heidegger referent al possible origen etimològic del vocable "nihil" -paraula llatina equivalent al no-res-: vindria de "ne-hilum" (sense fil). El procés nihilista seria, conseqüentment, anar perdent el fil, la relació, el lligam amb l’altre, amb la vida, amb els valors humanistes… Afirma Nietzsche que el nihilisme és el desert, que l’essència del nihilisme és la desertització, la qual és més que la destrucció. Aquesta elimina només el que ha crescut i s’ha construït fins ara. En canvi, la desertització impedeix el creixement futur i impossibilita tota construcció.
L’experiència del nihilisme a uns se’ls presenta com un alliberament de les cadenes que anul·len l’acció, és un clam de la llibertat. Certa joventut se sent seduïda pel nihilisme i està per la subversió. El seu lema és l’acció per l’acció, sense finalitat, la violència gratuïta. Altres, en canvi, volen superar el nihilisme. Així com en el desert, malgrat la secor i les altes temperatures de fred i calor, hi poden créixer plantes i aparèixer-hi oasis, així també enmig del nihilisme, malgrat les condicions adverses, hi ha encara milions d’homes i dones que surten del pou, escampen la boira i cultiven els horts i els jardins de l’humanisme, els quals impedeixen la total desertització del món de l’home.
