AVUI se celebra el Dia mundial del glaucoma. Una iniciativa que pretén mentalitzar la gent envers la summa importància de les revisions oftalmològiques i la prevenció precoç. És una lesió del nervi òptic per l’augment de la tensió intraocular, en no drenar adientment l’humor aquós. No té, però, res a veure la pressió arterial amb aquesta. Per tant, el resultat final genera allò que se’n diu una neuropatia òptica. Rau en la pèrdua progressiva de les fibres nervioses del nervi òptic i tots els canvis que genera en el seu entorn. En un principi, la persona afectada no presenta gaires símptomes. Quan entreveu alguna minva, tanmateix, cal que vagi ràpidament al metge. Si més no, llavors, s’és en disposició d’aturar la regressió… "El cor i els ulls mai no són vells". Hi ha uns quants adagis que prefixen la simbiosi entre un i altres. Com ara, "el que l’ull veu, el cor creu / Els ulls mengen més que la boca / Els ulls són el mirall de l’ànima i van allà on va el cor / La llum dels ulls és l’alegria de l’ànima / Ulls i cor són, de la dona el ressort".
Bo i reprenent el consell d’abans, cal insistir en la importància de la prevenció. De fet, quan hi ha parents de primer grau amb aquesta patologia, el risc de contreure-la és més alt. Per això, convé prendre’s sovint la pressió interna de l’ull. Els entesos diuen que sembla haver-hi alguns altres factors de risc. Com ara, la diabetis, la miopia o pertànyer a la raça negra… Reduint la pressió es duu a terme un dels tractaments més usuals. Es fa amb fàrmacs que minven la generació d’humor aquós o incrementen la velocitat de reabsorció. La intervenció quirúrgica resta restringida en complicacions severes o per a casos refractaris.
Estimar-se és fer-se mútuament el bé. La qual cosa no indica justament cap mena d’egoisme personal. Fent una metàfora molt simple, tots tenim el costum de dur el cotxe al taller en sentir un mínim soroll. Ni més ni menys, em plau tancar aquesta columna fent una nova crida en la defensa de l’anticipació, la intuïció i la cura pròpia. Quan es descuida tot plegat, podem caure en el problema de convertir-nos en una "càrrega" per a les persones de l’entorn. "L’orgull cega l’ull"… Abans, cal assumir que som necessaris.
