Posat a triar tema per aquesta columna, tinc un dilema: "recordar" els atemptats terroristes del 11-M (any 2004) o fer-ho en clau coronavirus. Sent ambdós temes colpidors, em decideixo per l’actualitat més rabiosa. Avui fa un any que l’OMS declarava la Covid-19 com a pandèmia. Els hi va costar un munt declarar aquest pronòstic. Sobretot quan en aquell moment ja es comptaven prop de 5.000 morts arreu del món. D’aleshores ençà, la problemàtica ha anat "in crescendo". Si ningú no m’ho explica en detall, em costa molt de creure com va enganxar sobtadament tothom. En ple segle XXI, amb controls tecnològics cada cop més sofisticats, em proclamo "fan" de Sant Tomàs. Vull dir que sóc dels qui poso el dit dins la nafra per certificar la "resurrecció" d’aquesta mena de plaga de pesta. Prevenció, rigor, professionalitat política, deontologia i coherència ètica per part dels dirigents són els trets fonamentals que haurien d’amarar tot aquest entramat. Tenint en compte l’impacte pandèmic al sector geriàtric, em faig unes preguntes: cap auditoria de control anterior no podia haver certificat la retallada pressupostària estratosfèrica dels centres a benefici de quatre fons-voltors? Agradant-me contrastar fets d’altres camps, quan va rebentar el món de les caixes d’estalvi, Banc d’Espanya i conselleria d’Economia es van esbatussar sobre qui tenia la culpa. L’un per l’altre, el més calent va quedar a l’aigüera. La culpa devia ser del "chá-chá-chá". Seguint en to sorneguer, però punyent alhora, recordo la figura del famós "Pitoniso Pito" (en Ricardo Pastor). Ens va deixar fa cinc anys, després de "mullar-se" al llarg de 36 anys. Si fa no fa a mitja lliga, anticipava una juguesca del campionat pel que fa a campió i equips que perdrien la categoria. Tot té un abans i un després. En un examen acadèmic, dubto molt que cap ni un dels personatges que havien de gestionar el desgavell hagi actuat de cara a obtenir un "cum laude". Més aviat em decanto per la tàctica del "pito, pito, colorito". "Si surt amb barba serà sant Antoni i si surt amb cua, serà el dimoni". Això sí, algú de tots ells anirà a les calderes d’en Pere Botero? Tot apunta que ni tan sols sabien on tenien la cara. "Tenen cara de pa de ral". Uns i altres.
