LA ductilitat vindria a ser un sinònim de mal·leabilitat. Una propietat d’alguns materials asfàltics o metàl·lics que es poden "deformar" plàsticament dessota la pressió d’una força externa, sense arribar a trencar-se. Em ve la idea de parlar-ne quan fa gairebé un any que ens constreny la Covid-19. La llosa que pesa damunt nostre cada cop es fa més feixuga. Fins al punt que, deriva en grans desgràcies. Ací, adreço una crítica severa a l’Administració, que desatén/margina la cura a certes patologies psicològiques. Fins i tot, es recolza en l’excusa de la pandèmia per a justificar-se. Hi ha rèmora en l’atenció d’alguns malalts crònics o cancerígens. S’amaga la xifra de gent fràgil que no suporta el "pressing" i pren la decisió de "plegar de viure"… Dúctil no és pas l’antònim de tou. Si de cas, podríem parlar d’elasticitat, reversibilitat o elongació. Tibant d’algun adjectiu que encaixi mínimament amb aquest concepte, parlaria de lleuger, lleu, tendre, elàstic, esponjós, flàccid o flexible.
Estem immersos en un moment on adaptar-se a l’entorn angoixant que ens toca viure requereix molta capacitat de transformació. El repte no esdevé gens fàcil. Menys encara quan molts habitatges no reuneixen un mínim de condicions de confort i adaptabilitat a certes situacions. Fer un confinament forçat tenint mainada o nens discapacitats se’m fa summament difícil d’imaginar i enfocar. La incertesa de situacions imprevisibles generen inseguretat a l’hora de prendre qualsevol mena de decisions. Arribats en aquest punt, qui més empatia hauria de posar damunt la taula és la classe política. Per contra, solen bastir grans "xerrameques", buides de contingut. Les noves tecnologies i la digitalització telemàtica poden ser eines útils a l’hora de comentar tot això. Sense arribar a l’extrem de forçar tothom a passar pel sedàs d’aquestes "meravelles" de la modernitat.
Segueixo dient que certs col·lectius -per edat, cultura i altres factors- encara són lluny d’aquest "aggiornamento" òptim… Ací, no penso tan sols en la banca. Hi afegeixo administracions (INEM, Seguretat Social, Administració d’Hisenda i consistoris). Bona part d’aquesta "claca" estan prou encarcarats i arcaics per a entrar en la ductilitat que se’ls demana. Sobretot, quan no han vingut a ser servits, sinó a servir. I ho han de demostrar.
