DESPRÉS de seguir les sis hores ininterrompudes de ple extraordinari sobre L’Estat de la Ciutat d’ahir, vaig acabar amb la sensació de no tenir pas una informació més precisa sobre el moment que viu Terrassa, ni tampoc que el debat hagués fet més transparent la gestió municipal. I no és pas que l’alcalde i els regidors no portessin els seus discursos ben preparats i no tractessin qüestions de fons. El gran problema del ple de divendres va ser sobretot de forma, i aquesta es va menjar fons.
En primer lloc, la primera pregunta a respondre és per a qui es feia el ple, a qui dirigien els discursos, a qui volien informar. Perquè si la resposta és que “al ciutadà”, és obvi que un ple de sis hores de discursos plans, sense sal ni pebre, sense ni un bri d’humor, és un plat impossible de digerir. Les redundàncies de contingut, les coincidències retòriques, les apel·lacions a grans principis van ocupar la major part d’una inacabable sessió. De fet, parlaven per a ells mateixos, tot i que en portar discursos escrits en tota la primera llarguíssima part d’intervencions tampoc no hi podia haver hagut cap mena de diàleg. Tot eren monòlegs precuinats.
El ple, en segon lloc, va incorporar la veu d’alguns representants de la ciutat. Si, com se sol dir, l’alcalde va llegir la seva llista d’anar a plaça -un enfilall de principis, bones intencions i dades impossibles de valorar-, la majoria d’agents socials van fer el mateix, amb les seves llistes de reivindicacions. Només van destacar Ramon Talamàs, de la Cambra de Comerç, i Mouad Assemma, de l’ANC. Mentre la resta de participants van ser extremadament complaents amb el govern municipal, Talamàs, amb un discurs precís i molt crític, va tocar el moll de l’os de les greus incompetències municipals. I Essemboa va destacar -fins i tot per sobre dels mateixos representants municipals- per fer un discurs fresc, contundent i formalment ben comunicat.
Tercerament, tot el debat va quedar atrapat en el que tots els grups municipals s’havien posat d’acord abans de començar: que hi hagués bon rotllo. Es pot entendre la bona intenció: en temps greus, més que discrepància, calia mostrar capacitat d’acord per afrontar-los. Ara bé, això va coartar el suposat debat. I per tant, el torn de respostes va mantenir aquest estil versallesc, poc creïble, en què s’anava repetint que als ciutadans no ens agraden les baralles i que volem que es posin d’acord. No estic gens segur que això sigui veritat, però servia per justificar el perfil baix de les crítiques i l’elegància amb què l’equip de govern les entomava. Les poques escaramusses dialèctiques que hi va haver no van provocar cap blau ni esgarrinxada a ningú. Si no fos per la pandèmia i que el debat es feia en línia, al final haurien pogut anar a fer una calçotada de germanor.
El clima que es va voler crear estava clarament predeterminat per la resolució conjunta que ja havien pactat els darrers dies. És a dir, no podien sortir del guió de la unanimitat d’un text que, com solen ser aquestes resolucions, no és que siguin de “mínims” sinó tot el contrari: són “maximalistes”. És a dir, cap acord concret i tot de grans principis amb què ningú pugui discrepar. El resultat del partit estava pactat: un empat a 0.
En definitiva, per molt que es retransmetés amb noves tecnologies, va ser un ple antic en la forma i insuls en el contingut. Si mai es volen dirigir al ciutadà, si us plau, que canviïn les formes i no juguin partits amanits.
