ELS motius per a l’esperança estan lligats a la gent que fa coses. No sé si en el sentit que Rajoy deia "los catalanes hacen cosas", però en qualsevol cas hi ha gent que ens allunya de retòriques estèrils i que emprenen, que mantenen projectes i empreses, que fan ciència, que creixen professionalment, que innoven. I aquesta gent són els únics que ens poden treure del pou profund en què ens ha deixat la pandèmia. La gent que fa coses no té temps de perdre’s en espirals inútils, viuen en clau d’oportunitat, respiren compromís.
De polítics, com a persones, hi ha de tot. Alguns són gent excel·lent. Però com a col·lectiu, són gent que ha entrat en bucle, a Catalunya i a Espanya i no són capaços ni de llegir el món que ens ve, ni d’actuar per les coses tangibles. Hi ha un excés d’ideologia per tot. Estan en les seves coses que normalment vol dir les seves polèmiques. Amb la seva manera peculiar de fer les seves coses, on fer-ho veure és més important que fer-ho massa vegades. Amb una forma cada cop més ridícula del lèxic del políticament correcte. I és una llàstima perquè la política és essencial per evitar la decadència i sovint donen la sensació que són els acceleradors de la decadència. L’antipolítica no porta enlloc, però francament l’actual panorama de política plena de lideratges menors, sense força d’inspiració, tampoc porta massa enllà. De fet, els polítics que se salven són aquells que fan coses que transcendeixen la política, que surten dels cercles viciats del partidisme i es preocupen perquè coses importants passin. Hi ha massa polític "talker" i poc polític "doer". Hi ha massa mentalitat de tertulià en la política i poca mentalitat emprenedora o enginyera.
Aquesta setmana en unes sessions de creixement per a empreses i per a "start-ups" que fem amb el clúster CatBio & Health Tech, escoltant la gent que exposava els seus projectes per definir una nova salut, amb més tecnologia, però també amb una mirada molt més integral i humana sobre els malalts, sentia que podíem tenir esperança. Escoltar emprenedors que arrisquen el seu temps i els seus diners en projectes que poden servir per crear empreses grans però que també serveixen per fer aportacions clares que milloren el món, és refrescant. També aquesta setmana, reunit amb una empresa devastada per la crisi amb el 50% de facturació perduda, era emocionant veure com eren capaços de redefinir un model de negoci que els ha servit durant seixanta anys i com han estat capaços de començar a vendre coses noves sorgides de la innovació per a sobreviure. És molt difícil innovar quan ho tens tot en contra, però tanmateix és en moments de gran adversitat que hi ha grans atreviments.
Un motiu per a l’esperança és com algunes empreses i molts emprenedors es prenen ja seriosament el repte del canvi climàtic. Veure créixer una solució de plàstic basada en cel·lulosa que és reciclable tants cops com es vulgui i que pot ajudar a resoldre el problema del residu de plàstic convencional és un motiu per a l’esperança. Constatar com empreses industrials comencen a aplicar filtres perquè els microplàstics no arribin a l’oceà és un motiu d’esperança. Que algunes empreses constructores i immobiliàries que sempre han fet naus a polígons industrials de formigó i cap disseny, es plantegin fer els primers polígons industrials de fusta i amb sistemes de molta major eficiència en la gestió dels recursos bàsics, aigua, energia, contenció CO2, etc. és un pas endavant. Sense aquestes coses la desesperança davant del canvi climàtic seria absoluta.
Els motius per a l’esperança venen d’aquella gent que es compromet a fer que les coses passin i que siguin coses amb sentit, pròpies del context que vivim i que afrontin algun dels grans desafiaments contemporanis: la lluita contra el canvi climàtic, la reducció de la pobresa i les desigualtats, l’encaix de la longevitat i els nous cicles demogràfics, l’impacte de les tecnologies basades en dades i el Blockchain, la revolució biotecnològica i la dels nous materials, el nou paradigma de treball líquid i una geopolítica en estat d’alerta mundial. Aquells projectes que ens ajuden a fer créixer empreses que a més de donar feina i de contribuir a equilibrar els entorns on s’ubiquen ens ajuden amb algun d’aquests grans desafiaments ens donen motius d’esperança.
No tot és política. Hi ha molta gent que fa molt pel món més enllà de la política. I avui he parlat d’empreses però també hauríem pogut parlar d’entitats del tercer sector o d’universitats. Hi ha moltes maneres de contribuir a fer un món millor. Necessitem gent compromesa, i que contribueixi a canviar el món amb els seus petits canvis i amb el seu exemple. Necessitem gent que s’il·lusioni, que faci coses que no sabia que els altres veien com impossibles, que no estigui de tornada de tot. I sobretot, que ens ajudi a convèncer els polítics, que els necessitem fora del seu bucle i que poden inspirar-se en gent que fa coses i no només en gent que practica la mediocritat.
