A VEGADES, fets inesperats ens fan adonar de temes que no havíem tingut en compte. Avui tractaré de les comarques com podria haver agafat el de les regions sanitàries, o qualsevol altra divisió territorial.
En els 43 anys que portem de democràcia hem parat poca atenció a construir un país lògic i equilibrat. Han prevalgut més les emocions i sentiments, a les consideracions tècniques i econòmiques.
Amb 947 municipis, Catalunya és un país molt trossejat i poc eficient, territorialment parlant. L’enorme quantitat de municipis amb pocs habitants feia recomanable una aposta clara per les mancomunitats de municipis per a resoldre els problemes de serveis essencials: el subministrament d’aigua potable, la recollida d’escombraries, la neteja viària, el manteniment dels sistemes d’enllumenat, la vigilància municipal i les brigades d’obres, etc.
No es va optar per aquesta solució, i en canvi, es varen voler recuperar les comarques "històriques" que havia proposat el geògraf Pau Vila, en temps de la República i que per culpa de la Guerra Civil varen tenir una vida molt, molt curta. Però, com en altres temes, la qüestió es va mitificar i heus aquí que de seguida es va entrar en el Parlament una proposta per a la seva recuperació.
En bona lògica, el millor hauria estat reconsiderar tota la feina feta, 45 anys enrere. Però, no, simplement per qüestions que no venen al cas, es va passar de les 38 comarques plantejades per Pau Vila, a 41. Són les que tenim ara, amb l’afegitó d’una més (el Moianès). En total, 42. Un país petit, repartit en 42 territoris, suposa tenir comarques molt petites, en superfície. Una altra cosa és la densitat d’habitants.
Si algú tenia dubtes sobre els límits comarcals, ha pogut comprovar com de petits són, en els confinaments territorials. I també com d’il·lògics, vistos avui en dia. En el seu temps, s’havia plantejat un territori en funció del temps que tardava una tartana d’un poble en arribar a la capital de comarca. Ara aquest mateix trajecte, el pot fer un vehicle en 10 o 15 minuts.
Així, doncs, a l’estretor del confinament municipal, l’ha seguit el comarcal, tots dos molt, molt limitats en matèria de desplaçaments. Tan limitats com que les relacions constants entre pobles limítrofes s’han vist truncats perquè pertanyien a comarques diferents. Seria com no poder anar a l’altra banda del carrer, perquè pertany a una altra comarca.
La pandèmia ha descobert aquestes divisions territorials a persones que no hi havien pensat mai. I és que tothom té clar a quina província pertany, però ben pocs saben a quina comarca. I encara menys quins són els límits concrets. Per això molta gent s’ha queixat d’aquestes incongruències i limitacions, i això obliga a repensar la funció de les divisions territorials. Si no són útils, millor suprimir-les.
Passada la pandèmia serà el moment de plantejar el tema perquè està pendent de solució des de fa molts anys. Si no volem suprimir municipis, per la via de l’agregació, hem de suprimir comarques i substituir-les per mancomunitats de municipis. Mancomunitats lògiques i pràctiques per donar més i millors serveis als municipis agrupats.
Suprimir les regions o vegueries, perquè ni en aquests temps de pandèmia han servit per activar-les (en tenim 8). Ningú les coneix ni les utilitza, de manera que són prescindibles. I deixem les províncies, que tothom coneix com a divisions territorials pels serveis de l’Estat.
En els temps que venen, l’aposta per l’austeritat serà indispensable, i amb ella l’agilitat i l’eficiència. Toca, doncs, reformular el funcionament de les administracions, segons el que ens ha ensenyat la batalla contra la pandèmia.
