ANEM avançant pel camí de la Quaresma, bo i fent experiència de les restriccions i limitacions en els diversos àmbits del nostre dia a dia des de fa més d’un any. I comprovem com es fan presents les dificultats, els sofriments i les proves en la nostra vida d’éssers humans i de creients. A més, som conscients que avui dia la fe s’enfronta ara més que abans, a qüestionaments que provenen especialment d’una mentalitat que només valora les ciències i que només accepta com a vàlides les respostes que venen de la ciència empírica.
Per aquest motiu experimentem que la nostra fe és posada a prova de diferents maneres, com fou posat a prova Abraham, que avui la Paraula de Déu ens presenta com a model.
Déu va posar a prova la fe d’Abraham d’una manera més inesperada. Li demana que sacrifiqui Isaac, el seu fill únic, el fill de les promeses. De fet ja havia estat provat en altres ocasions: quan li fou manat que deixés la seva terra i la seva família; quan se li va anunciar que tindria un fill de la seva muller, Sara, tot i ser ambdós d’edat avançada. Si abans se li va exigir renunciar al seu passat, abandonar la seva terra i la seva família, sortir a la recerca de la terra promesa, ara se li exigeix renunciar al seu futur.
Certament, és difícil d’entendre com es podran complir les promeses d’arribar a ser pare d’un poble nombrós si ha de sacrificar el seu únic fill.
Malgrat tot, ell no dubta ni per un moment, i, després de preparar tot el necessari, surt amb Isaac cap al lloc establert. Construeix un altar, hi col·loca la llenya i, després de lligar el noi, es disposa a immolar-lo. Abraham confia en Déu, i fins i tot està disposat a sacrificar el seu propi fill i, amb ell, el seu futur, perquè sense aquest fill les promeses de Déu no servirien de res, tot acabaria en un no res.
A més, sacrificant el seu fill es sacrifica ell mateix, les seves esperances, tot el seu futur. És realment un acte de fe molt profund. Ara bé, quan arriba el moment, una ordre vinguda de dalt el deté, perquè Déu no vol la mort sinó la vida. D’aquesta manera l’obediència d’Abraham es convertirà en font d’una immensa benedicció.
La intervenció divina en el moment oportú ens fa adonar d’una segona intenció en aquest relat bíblic. És el senyal que Déu desaprova els sacrificis humans. Ens queda lluny el context històric i religiós, aquell temps en el qual oferir víctimes humanes podia ser un requisit per a donar culte a la divinitat. Però aquest senyal es torna més lluminós quan descobrim que el relat del sacrifici d’Isaac té una intenció clarificadora: Déu vol que l’home estigui disposat als sacrificis més grans i no es reservi res quan és ell qui li ho demana. Ara bé, l’amistat amb Déu no cerca els sacrificis humans, sinó que li oferim el millor que tenim: la capacitat d’estimar i de construir un espai d’amor, guiats pel senyor, Déu misericordiós. No és la destrucció de l’ésser humà allò que Déu vol, sinó la seva salvació. Encara que això comporti sacrificis.
Al llarg de la nostra vida ens trobem amb proves, foscors, sofriments, contradiccions. Abraham ens dóna exemple d’una confiança total en Déu. I el secret es troba en l’abandó total a la providència del Senyor, que, enmig de les vicissituds del món present, no ens abandona, sinó que es manté al costat nostre.
Déu no volia la mort del fill, buscava la fe del pare: "Déu ens proveirà", i de manera sorprenent experimentà la bondat del Senyor, que salvà el noi, premià la seva fe, i els omplí de benediccions. També nosaltres, en aquest temps de Quaresma, som convidats a fer confiança quan la nostra fe sigui posada a prova.
