PUC estar equivocat, perquè les coses d’aquesta ciutat fa anys que me les miro des d’una higiènica distància, però tinc la impressió que el full de ruta de l’actual equip de govern consisteix bàsicament a anar vivint de la inèrcia creada per l’impuls de governs anteriors i mentrestant anar fent projectes de cara a la -seva- galeria per tenir contenta la colleta que, així, pot tenir la constatació de com són d’enrotllats, d’innovadors i de participatius els membres de l’actual equip de govern i especialment el seu alcalde.
Pensava això mentre llegia en l’edició d’ahir d’aquest diari el projecte d’enjardinament, o com se n’hagi de dir, del parc de la República amb el seu hort, la seva bassa i el seu record a la Terrassa agrícola. I recordava també una conversa que vaig tenir ja fa uns quants anys amb Josep Maria Subirachs, l’escultor, sobre les places dures que aleshores estaven de moda. Subirachs em va fer veure que les places més importants del món eren, "stricto sensu", places dures, com la Grand Place de Brussel·les, la plaça Sant Marc de Venècia o la Navona de Roma, i va afegir que el que dóna sentit i bellesa a una plaça no és el terra sinó els edificis que l’envolten. De la mateixa manera, el que dóna sentit i un extraordinari valor al nostre parc de la República no són tant els horts i les basses -contra els quals no tinc absolutament res, més enllà dels mosquits que s’hi faran a l’estiu- sinó el conjunt d’equipaments que l’envolten -un centre cívic, una biblioteca, un casal d’avis, una escola, una llar d’infants i una zona esportiva- que són fruit de l’encert en el planejament urbà d’anteriors equips de govern. Quan hom té la sort d’heretar una realitat tan sòlida, es pot permetre el luxe d’impulsar poètiques deliqüescents en forma de parc per fer veure com en som de verds i d’implicats en la lluita contra el canvi climàtic. Si no fos perquè estem tan fotuts, entendria aquesta despesa d’energies i de recursos públics com un símptoma que vivim en la millor de les ciutats possibles, amb totes les necessitats cobertes, i amb capacitat, per tant, de dedicar-nos a convertir els parcs i les places en instal·lacions d’art conceptual.
Parlant de recursos públics, una cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que, malgrat que s’afirma que el projecte executiu ja està redactat i, per tant, s’ha de saber el cost que aquest projecte tindrà, no apareix en tot el reportatge ni una sola xifra per fer-nos una idea del cost econòmic que tindrà aquest parc per als ciutadans de Terrassa. Sort que la transparència és un dels valors de la nova política!
D’altra banda, el projecte s’ha volgut tan conceptual que hi ha conceptes que costen d’entendre. Es diu, per exemple, que el projecte vol combatre l’oblit i que per això "s’hi explica com era l’agricultura rural, que va ser clau per al desenvolupament de Terrassa"… I jo que m’he cregut durant tant de temps que el que va ser clau per al desenvolupament de Terrassa va ser la indústria i es veu que sort en vam tenir dels horts, les vinyes i els camps de blat, que sembla que és el que és genuïnament terrassenc i que no tenien, posem per cas, a Gallecs o a Granollers! Llegeixo també que en el parc hi haurà el camí de la mina, "un recorregut de 150 metres que estarà envoltat d’arbres que recordaran els camps agrícoles de la zona". Certament, havien de ser uns camps agrícoles molt singulars si estaven plens d’arbres i no de conreus!
No voldria, però, que les meves paraules s’entenguessin com una esmena a la totalitat del projecte. Al contrari, em sembla una idea tan bona i, segurament, tan bé de preu que em brindo a aportar idees per ampliar aquest concepte de parc a altres indrets de la ciutat. Per exemple, si al parc de la República s’hi planten arbres i s’hi fan horts per recordar el passat agrícola de la ciutat, jo plantaria tres botigues al parc de Sant Jordi per recordar el comerç terrassenc, que s’està esllanguint davant la passiva mirada del govern local.
