DIR que la democràcia és deficitària, imperfecta, millorable, etc. és més veritat, penso, que no pas dir que és plena (completa). Només si és imperfecta, si té deficiències, és millorable i, per tant, és possible lluitar per canviar "el que hi ha". La democràcia no és un fi en si mateixa – el fi és el bé comú, el benestar de tots, la convivència harmònica dels ciutadans…-, és un mitjà, un instrument i tot instrument té qualitats i defectes. La Història mostra que la democràcia està sempre en perill i és fràgil. Mirem el centre d’Europa -Hongria i Polònia- o els Estats Units. Per què el govern, partits polítics i mitjans de comunicació i tants tertulians han reaccionat, com si fossin una sola veu, iradament a causa de les paraules de Pablo Iglesias quan declarà, no que "España no es una democracia", com afirmen alguns partits com el PP, sinó que "es obvio que en España no hay plena normalidad democrática" o que "es una democracia mejorable"?
Els defensors de que Espanya és una democràcia plena es recolzen en les bases de dades internacionals dels "índex de qualitat democràtica" que classifiquen els països segons la fortalesa de les seves democràcies. Segons diferents Informes -com L’índex de qualitat democràtica "2008-2018 (Laboratorio de la Fundación Alternativas)" o el Projecte "Varieties of Democracy (V-Dem)" i altres- Espanya, sí, és una democràcia plena per als experts. Ara bé, el seu funcionament té força deficiències, que no deriven del sistema institucional -la Constitució, el sistema electoral, la divisió de poders legislatiu, executiu i judicial-, sinó de la pràctica democràtica, és a dir, de l’acció política concreta que es fa o com es fa tot i oblidant-se sovint de valors democràtics fonamentals. La valoració dels experts no coincideix amb la dels ciutadans, la dels primers és alta, la dels segons és baixa.
Hi ha una opinió comuna sobre la creixent desigualtat social i econòmica en tots els països (20) de democràcia real, inclosa Espanya: no viatgem tots en el mateix vaixell. Aquest fet -uns pocs viatgen en un luxós transatlàntic, molts en barques que han naufragat o que estan a punt de naufragar- aquest fet, dic, és important, ja que sovint quan es generen situacions d’enorme desigualtat entre persones o grups socials, es produeixen conflictes socials que cerquen canviar aquestes situacions.
La corrupció -molt estesa fins i tot a l’àmbit de la monarquia pels actes del rei emèrit-, la llibertat d’expressió -una deficiència important-, així com la politització de la justícia -es recorre sovint a la justícia per solucionar problemes polítics, amb la qual cosa, enlloc de resoldre els problemes, el que s’aconsegueix és "judicialitzar" la política-. La "ley mordaza", el populisme creixent, l’absència d’una plena participació ciutadana, són altres deficiències. Un ínfim finançament de la sanitat i educació públiques, de l’habitatge social, de les llars d’infants i de les pensions, són qüestions a millorar. Sovint els drets socials són només paraules que se les enduu el vent. L’absentisme electoral, símptoma de la desafecció i desinterès ciutadà i la llunyania entre els polítics i els ciutadans, té com a conseqüència l’ocupació d’aquest espai, oblidat pels "demòcrates", per populismes ultradretans com Vox, la "veu" de l’odi, la intolerància i la mentida. Les elits riques s’han oblidat dels qui surten perdedors. On és la redistribució de la riquesa envers tots els ciutadans? "És cert que la riquesa d’uns pocs ens beneficia a tots"?, es pregunta Zygmunt Baumann en aquest llibre (2017). La resposta de l’autor és que l’efecte "goteig" de la riquesa dels de dalt sobre el benestar popular és, en línies generals, un mite.
El llistat d’assumptes a millorar és llarg i si amb totes aquestes deficiències es vol continuar afirmant que la nostra democràcia és plena (completa) el que sembla és que es vulgui blanquejar l’acció política de persones que estan al front de les institucions (si vivim en una democràcia plena, aleshores el que legislem, executem i jutgem està bé). Les estructures formals -la Constitució, el govern, els tres poders, les institucions- poden ser bones, perfectes; tanmateix, la seva pràctica política concreta i sovint deficitària l’experimentem i la patim sovint els ciutadans.
