SI la setmana passada parlava de girar pàgina a tot, o almenys a bona part del que hem vist, en els darrers anys, avui poso un altre dels "invents/enganys" dels independentistes, respecte als nostres orígens institucionals.
És ben sabut i comprovat que tots els nacionalismes busquen arrels llunyanes, les més antigues possibles, als orígens del seu poble o nació. Si n’hi ha, bé, i sinó, s’inventen. Així s’ha fet al llarg dels segles, en tots els països del món. Parlem de l’antiga Roma, de Grècia o d’Iran. Per què no aquí?
I heus aquí, que en pocs dies tindrem ocasió de tornar-ho a comprovar. Per als independentistes, estem a punt d’elegir el 132è president de la Generalitat de Catalunya. Per a la resta dels mortals, el nou president serà l’11è. Qui té raó?
En diversos mitjans de comunicació he llençat un repte a historiadors seriosos, amb currículums acreditats, que defensin una opció o l’altra. He de dir que fins ara no n’he trobat cap que defensi la veracitat dels 121 "imaginaris presidents". D’on surten aquests 121? Amb la necessària brevetat, qui va llençar aquesta proposta fou Josep Ma. Solé i Sabaté per un llibret, encarregat per enciclopèdia catalana, considerant que l’anomenada "Diputació del General", era l’origen de l’actual Generalitat.
Amb aquesta pretensió va posar els inicis en el Bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, l’any 1359, fins al darrer, l’any 1714 amb Josep de Vilamala, monjo sagristà del monestir de Sant Esteve de Banyoles. D’entrada, i perquè quedi clar, els 121 suposats "presidents" foren tots capellans. Bé, eclesiàstics, en les diferents branques: monjos, capellans, bisbes, canonges… curiosa dada que ningú fa pública per no sorprendre el personal.
El que va fer el promotor de la proposta fou equiparar les funcions de la Diputació del General, amb la Generalitat actual, quan res tenen a veure. Aquella Diputació estava conformada per 2 membres eclesiàstics, 2 de militars i 2 en representació reial. Com que en aquells temps qui tenia major poder era l’església, als seus representants els hi pertocava coordinar (que no presidir) aquesta comissió temporal, encarregada de recaptar els tributs per al rei de torn. I ja està.
Ja entenc que alguns vulguin anar a buscar orígens, 662 anys enrere, imaginant temps gloriosos en els quals la nació catalana ja tenia les seves pròpies institucions, però la realitat és la que és i no la que alguns voldrien. I la realitat diu que la Generalitat de Catalunya prové de l’any 1931, amb l’adveniment de la Segona República Espanyola. I la llista és la històrica, ben fonamentada i ben relatada en tots els llibres seriosos: Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas (en un exili real i no inventat), Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Josep Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Joaquim Torra. En total 10, de manera que el proper serà el que farà número 11. Ni més ni menys.
Considero que per a passar pàgina també hem de ser rigorosos i honestos i no inventar més històries ni enganyar més al personal. Fa massa anys que s’ha volgut embolcallar tot de grans paraules i immenses banderes, que amagaven interessos particulars i pretenien objectius impossibles.
Ha arribat l’hora de parlar clar, deixar les coses com són, oblidar invents i enganys entorn de temes tan rellevants com el passat i el present del nostre país. Venen temps molt complicats, molt, i res ens ha de distreure del que és essencial. S’ha acabat mentint sobre l’imaginari dret d’autodeterminació, DUI’s, suports internacionals, amnisties, i altres propostes que res tenen a veure amb la realitat.
Per això també hem d’explicar que tenim arrels llunyanes, però no cal inventar-les. El pròxim president serà l’11è, no el 132è. Comencem per un tema tan elemental com aquest.
