HEM començat una nova Quaresma. Quan al segle II l’Església començà a celebrar cada any a través de la litúrgia el misteri pasqual de Crist, la seva mort i resurrecció, es va creure oportú introduir la necessitat d’una preparació adient a través de la pregària i el dejuni. De mica en mica, aquesta preparació es va anar consolidant fins a arribar a concretar-se en el que avui coneixem com a temps de Quaresma, una experiència de desert, de combat espiritual, de prova. Així ho prefiguren diversos episodis que trobem en la Paraula de Déu: els quaranta anys de peregrinació del poble d’Israel pel desert, els quaranta dies de Moisés i Elies previs a l’encontre amb Jahvè; els quaranta dies que Jonàs va dedicar per obtenir la penitència i el perdó; i, finalment, els quaranta dies de dejuni de Jesús al desert, tot just abans de començar el seu ministeri públic.
El papa Francesc ens proposa en el seu missatge que enguany la Quaresma sigui especialment un temps per renovar la fe, l’esperança i la caritat. Tal com ho ensenya Jesús als evangelis, el dejuni, la pregària i l’almoina esdevenen les condicions i l’expressió de la nostra conversió. El camí del dejuni és el camí de l’austeritat i el sacrifici, que ens fa aturar-nos i fixar-nos en el germà necessitat, i a compartir amb ell els nostres béns; a la vegada ens condueix al diàleg filial amb el Pare, és a dir, a la pregària. La pregària, el sacrifici i el fet de compartir són els mitjans per a viure una fe sincera, una esperança viva i una caritat eficaç.
La Quaresma és un temps per creure, per acollir Déu en la nostra vida, per viure segons la seva voluntat. La fe és, a la vegada, do de Déu i resposta de la persona. El dejuni ens ajuda a alliberar-nos de tot allò que destorba, de tantes coses supèrflues de les quals podem prescindir perfectament, però a les quals ens trobem, massa sovint, enganxats. El dejuni ens ajuda a obrir el cor a Déu, a comprendre que som criatures, i que descobrim en Ell el sentit i la finalitat de la nostra existència. Al mateix temps l’experiència del dejuni ens apropa a tots aquells que no tenen tantes possibilitats ni tants béns, i ens obre el cor per a compartir-hi allò que hem rebut, del qual són únicament administradors.
L’esperança ens enforteix per a continuar el camí. La vida és una peregrinació en què aprenem i exercitem l’esperança. Esperar en Déu vol dir que la història va més enllà de les nostres carències, dels nostres error i pecats, perquè hi ha un Pare que ens ajuda a aixecar-nos i a seguir endavant. En la situació actual de preocupació que vivim, on tot sembla molt fràgil i incert, cal continuar revifant l’esperança. El temps de Quaresma és un temps propici per esperar, per girar la mirada cap a Déu, per reconciliar-nos amb Ell, per rebre la seva salvació. En el recolliment i el silenci de la pregària, la nostra esperança es farà més viva i ferma.
La caritat és el fruit de la fe i l’esperança, i n’és l’expressió més alta, i ens fa estar atents als altres, mostrant compassió per cada persona. La caritat dóna sentit a la nostra vida i ens ajuda a veure el pobre i necessitat com un germà. Tinguem el que tinguem, si ho compartim amb amor, transforma el cor de les persones i de la societat. Això és el que passa amb el nostre compartir, amb la nostra almoina, sigui gran o petita, si la fem amb senzillesa. Viure la caritat per Quaresma ens porta a tenir cura dels qui es troben en condicions de sofriment a causa de la pandèmia de la Covid-19. Que aquesta Quaresma no la recordem tan sols perquè complirem un any de pandèmia i perquè les vacunes es van administrant a poc a poc. Que sigui un camí d’autèntica conversió i pregària, compartint els nostres béns, avançant amb fermesa en la vida cristiana.
