PER convicció democràtica, però també per l’interès que hi tinc com a professor que exerceix la seva llibertat de càtedra, i encara com a persona que es dedica a opinar en públic, sempre he estat un radical defensor de la llibertat d’expressió. Però no d’una llibertat en abstracte, sinó concreta. És a dir, primer, de la meva llibertat, ni que això m’hagi portat problemes amb diversos mitjans de comunicació. I, sobretot, a favor de la llibertat d’opinió dels que pensen diferent, que és quan té més valor la defensa d’aquest dret.
Aquesta defensa radical de la llibertat d’expressió no és fàcil de practicar-la i encara menys de regular-la quan entra en conflicte amb altres drets. Sé de què parlo. Fa anys vaig ser jutjat i condemnat en primera instància a pagar molts diners per una opinió donada en un mitjà local. Per sort, al cap de deu anys d’incertesa, vaig ser absolt pel Tribunal Suprem. I potser és encara més difícil d’administrar aquesta llibertat quan cal autocontrolar el que hom vol dir, és a dir, quan hom s’autocensura o, per entendre’ns, quan cal mossegar-se la llengua vistes les conseqüències de dir segons què.
Que la qüestió és complexa ho recorda la defensa que havia fet Noam Chomsky de la llibertat d’expressió d’un negacionista francès de l’Holocaust, cosa que va causar un gran debat ètic i polític. Confondre la defensa del dret d’expressar-se amb estar d’acord amb allò que s’expressa mostra com de mal entès és aquest dret. Penso ara en els efectes nefastos de la correcció política, que és una manera “progre” de censura. I, aquests dies, el debat torna a ser d’actualitat en veure entrar a la presó un cantant de rap per unes lletres irreverents amb les institucions de l’Estat, tal com ja n’havíem vist un altre a l’exili precisament per evitar l’empresonament.
Certament, la llibertat d’expressió ha de ser tractada en primera instància com un dret fonamental, propi de qualsevol democràcia plena. És un escàndol afirmar que vivim en un Estat de dret democràticament consolidat quan es tenen presos polítics i artistes presos per raó d’allò que han expressat. Ara bé, la llibertat d’expressió té altres virtuts que van més enllà de ser un dret. Penso, entre d’altres, en l’avantatge que suposa saber què pensen les persones quan s’expressen, particularment si ho fan en públic. Per exemple, saber què pensen els líders de Vox, per bèstia que sigui, és bo per poder situar adequadament qui són i què volen.
I el mateix es pot dir de la piulada que Pep Forn va fer aquest dijous, l’endemà de l’enterrament del Carnestoltes. El regidor d’ERC de l’Ajuntament de Terrassa escrivia: “Ahir hauríem cremat i enterrat el rei Carnestoltes XLIV. Les lleis mordassa i la justícia repressora, a la foguera! La BRIMO, l’ARRO i els policies psicòpates, a la foguera! Els Buch, Sàmper i altres vividors, a la foguera! Volem versots!” És obvi que el regidor va emprar el seu piulet a Twitter en el marc irreverent del Carnestoltes.
Però, més enllà d’això, o precisament per això, perquè el Carnestoltes obre de bat a bat la porta a la lliure expressió, és bo saber què diu un responsable polític municipal de la Policia i, sobretot, dels rivals polítics i antics companys de consistori. Hauria estat un greu error censurar-lo o que s’hagués autocensurat. Expressant-nos, ens retratem.
