TERRASSA és la tercera ciutat de Catalunya i els seus resultats electorals tenen pes específic en el conjunt del país. Els resultats a Terrassa de les passades eleccions al Parlament de Catalunya són interessants d’analitzar, però no es poden entendre sense subratllar que el 2021 i hi ha hagut un 32% més d’abstenció, és a dir, que només a Terrassa hi van votar 46.000 persones menys. De tota la sèrie històrica des del 1980, és la votació amb menys participació, gairebé fregant per sota la de 1992. El 1980, a les primeres eleccions al Parlament, la participació va ser del 62%. En l’actual context, el resultat del PSC és molt meritori perquè va obtenir 1.400 vots més el 2021 que fa quatre anys i apareix com a guanyador. Ciutadans es queden en 5.000 vots i en perden 32.000, quan venien de treure 26.000 vots el 2015. El 2017 van ser els més votats. ERC, que va quedar segona a les eleccions del 2017 manté el percentatge de sufragis, però perdent gairebé 9.000 vots, i continua quedant segona. Una gran part dels vots de Ciutadans suposem que va a l’abstenció i una altra alimenta Vox, que va treure 7.195 vots, beneficiant-se segurament dels 2.000 vots que perd el PP respecte del 2017. JxCat perd uns 7.000 vots respecte del 2017, tenint en compte, però, que el PDeCAT treu 1.690 vots. Els Comuns perden uns 5.000 i escaig de vots, la CUP perd uns 500 vots el 2021 respecte del 2017. És una incògnita com es deuen repartir els 27.000 vots de Tot per Terrassa, la candidatura municipal de Ballart que va tenir un gran suport a les darreres eleccions locals de 2019. Vist el panorama els resultats, el PSC queda lluny de quan treia 45.000 vots a Terrassa en algunes municipals o dels gairebé 31.000 vots de les darreres generals, però són uns resultats altre cop molt bons. Personalment, vull felicitar l’Eva Candela, la nova diputada del PSC, vàrem néixer el mateix dia a la Clínica del Remei; per tant, podem dir que ens coneixem de tota la vida!
Catalunya ha votat. Acabi com acabi tot plegat, Catalunya està immersa en un cicle històric molt llarg i desgastant.
El problema és si aquesta conflictivitat en la qual ens instal·larem per dècades ens fa desconnectar del món més del compte. Que no s’hagi parlat del sotrac econòmic més profund des de la Guerra Civil és un indicador d’on som. La pèrdua d’oportunitats és inexorable i la crisi institucional no hi ajuda gens. Catalunya, com tota l’Europa del sud, necessita els fons Next Generation per fer una transformació estructural. I d’aquestes coses centrals en parlem molt de passada. Em sembla que llegim malament els canvis que estan passant al món i, per contra, som molt aspiracionals respecte de com volem que el món ens llegeixi a nosaltres. El pitjor problema a la vida és quan et donen per descomptat. No podem pensar-nos monotemàticament, la complexitat és polièdrica. El motor de Catalunya no és només polític.
Catalunya ha votat i ho ha fet en un context de bona organització. Cal felicitar tots els que ho han organitzat. Votar era més segur que anar al supermercat, amb diferència. Vist el que hem vist, i encara que ningú ho reconeixerà, potser no n’hi havia per tant amb l’ajornament de les eleccions i tot el cafarnaüm que es va organitzar. El cost evident d’haver fet les eleccions ara és en forma d’abstenció, però si pensem en les eleccions dins el temps de pandèmia fetes el juliol a Galícia, l’abstenció va ser més d’un punt més alta que a Catalunya; i, al País Basc, l’abstenció va ser similar a la de Catalunya. La reflexió sobre si calia fer les eleccions ara o més endavant podia ser pertinent, plantejar les coses en termes d’apocalipsi no ho era.
Les properes setmanes seran un sainet. Ho sabem. Ho saben els que diuen que tenen pressa per resoldre el govern. L’arquitectura de la governança és molt complexa. I no és una arquitectura només catalana. La complexitat se’ns menja. I no saben resoldre-la sense incrementar-la. La paràlisi política no té pinta de canviar en anys i panys. Però ens hauríem de conjurar per no perdre més oportunitats.
Hauria de ser el nostre compromís i tant de bo fos un compromís molt transversal. Hi ha oportunitats que no s’haurien de subjugar a la confrontació política. Altrament, com titulava la setmana passada Ramon Bosch, anant bé, s’acabarà malament.
