A festa de sant Joan Bosco, fundador de l’orde salesià, s’escau demà. Essent diumenge, no hi haurà edició del diari. Raó per la qual, doncs, "m’obligo" -com faig cada any- a fer-li una glossa. D’entrada, el títol té a veure amb una idea seva: "És més important una virtut constant que les gràcies extraordinàries". Dit això, potser l’etiqueta que més se li escau és la d’educador en majúscules. Ell pretenia incidir en la realitat social del jovent més vulnerable. Volia retornar-los la seva dignitat. Un segon títol que li adjudico és el de "revolucionari" i visionari. Va tenir la visió anticipada de preveure els perills inherents a la industrialització d’una ciutat com Torí. Extrapolant-ne els serrells en un entorn més universal, convingué que calia encetar l’educació de la mainada des de la base d’uns valors bàsics i potents alhora. Esdevé molt simptomàtic que tots els seus centres s’ubiquin inicialment en punts allunyats del centre urbà de les viles. No endebades allí és on es preveuen més mancances o una probable exclusió social.
Des d’aquest prisma, encara hi afegiré una tercera condició: la de renovador d’un temps i un concepte educatiu solidari, abans que no pas religiós. En tenia prou amb el fet que fossin joves per estimar-los com a fills. Llavors, els imbuïa una idea senzilla però motivadora: "La dolcesa en la conversa, l’obra i la prevenció ho guanyen tot".
Els valors de l’alegria i l’agraïment amaren i nodreixen el seu sistema educatiu. En ell, un rerefons religiós orienta la conducta més a fets positius que no pas a paraules buides de contingut. Això explica que, a les cases de Dom Bosco, teatre, joc, cant, gimnàstica, excursionisme i música tinguin tanta importància. Vénen a ésser amaniments de qualsevol "plat" dels que se serveixen al menú de l’ensenyament.
En acabar, paleso novament la meva admiració, estima i reconeixement per la formació rebuda de mans dels salesians. Tot plegat m’ha ajudat -i de quina manera!- a obrir-me pas a la vida. Sempre amb el segell inconfusible d’un sant que em té el cor robat i pel qual confesso un encís més que engrescador. Prou que saben que no pretenc "ensabonar-los" o fer una afirmació gratuïta. Ho manifesto des del cor, amb el ple convenciment i compromís personal de fer meva una fita seva: "El passat ha d’esdevenir mestre del futur".
