DE cop i volta sembla que hagin tornat membres de les elits clàssiques, del món político-judicial, militar i clerical, els quals s’han atorgat certs privilegis, avantatges sobre els altres. Privilegis que, en ser autoconcedits, impliquen irregularitats i un tarannà ètic baix. I això s’esdevé en unes circumstàncies tràgiques a causa de la virulència de la pandèmia. Precisament el coronavirus ha arribat per posar a prova els comportaments dels governs -central, autonò- mics i locals-, de les institucions i dels ciutadans. Aquesta crisi pandèmica suposa una oportunitat per aprofitar-la des dels diferents àmbits de la política, economia, sanitat, etc., tot i tenint com a referents no només les lleis -condició necessària, però no suficient-, sinó també els valors ètics.
Se suposa que el comportament dels timoners del vaixell on ens hem embarcat els ciutadans ha de ser exemplar, és a dir, ha de ser digne de confiança. El concepte d’exemplaritat (Javier Gomá: “Ejemplaridad pública”) és molt antic, el trobem als refranys, forma part de la saviesa popular, ha estat sempre l’ideal ètic impulsor del comportament de les persones i dels pobles. Ho sabien ben bé els pares, els educadors i els governants: “Predicar amb l’exemple”. Els ciutadans reivindiquen el valor de l’exemplaritat dels dirigents públics. Els demanen un comportament públic digne de ser imitat, basat en la coherència, rectitud, honestedat, responsabilitat, justícia… Hom sap que la perfecció no existeix, i menys la perfecció ètica. Tanmateix, el comportament dels servidors públics ha de ser un exemple per al ciutadà -obrar bé-, tal com diu la dita: “La dona del Cèsar no tan sols ha d’ésser honrada, sinó que ho ha de semblar”.
Tot i això, van apareixent arreu els “oportunistes” -més de 500 segons les últimes notícies, escampats per tot el territori entre polítics, fiscals, militars, bisbes…-, aquells que donen prioritat a l’interès propi i s’obliden de principis ètics; que per aconseguir el seu objectiu, la vacunació, val tot, són atrevits, se salten el protocol, no els atura cap mena de temor, respecte o consideració; el seu obrar és indigne, fan tot el que consideren bo per a ells mateixos encara que afecti el bé comú, l’interès general, és a dir, la salut de les persones més vulnerables; les ànsies d’aprofitar les oportunitats en benefici propi és el ressort de la vida dels oportunistes; no senten vergonya del que fan, es pensen que és mèrit seu ocupar els càrrecs públics; obliden que ocupar un càrrec públic és servir i no ser servit. Aquesta conducta no els fa mereixedors dels càrrecs que ocupen. Han confós responsabilitat amb poder.
Malgrat la indignitat del comportament dels “oportunistes” hi ha dirigents que directament o indirecta donen suport a aquests avantatges sobre la resta de ciutadans. Així, l’alcalde de Madrid, el Sr. Almeida, defensa la vacunació de la “Jefatura del Estado Mayor del Ejército” i del Govern per la seva alta responsabilitat o altres dirigents que demanen que els alts càrrecs tinguin preferència a l’hora de la vacunació. És el món a l’inrevés: les persones que estan a la rereguarda, als seus despatxos, lluny del risc de ser contagiades, volen tenir uns privilegis per damunt de les persones que estan a l’avantguarda, mirant cara a cara el virus i salvant vides o les persones de més risc de ser contagiades o de morir. La reacció dels ciutadans és de màxima i clamorosa indignació, perquè treu el cap un virus que és pitjor que el de la corrupció econòmica, el de la “corrupció moral”, que si es torna banal -si molts ho fan per què no ho puc fer jo- comença a expandir-se ràpidament. A l’inici de la Covid-19 es va fer popular l’expressió “d’aquesta pandèmia en sortirem millors, com a societat i com a persones”. Durant aquests mesos de sofriment hi ha hagut comportaments dignes de reconeixement que mostren que moltes persones són exemplars i que el seu obrar és digne de ser imitat. Tanmateix, proliferen també persones egoistes, el comportament gens exemplar de les quals, malauradament, sovint és més imitat. El mal no costa gaire imitar-lo, el bé costa força més.
* L’autor és filòsof
