DEMÀ celebrarem la festa de la Conversió de l’Apòstol sant Pau, i es clourà l’Octavari de Pregària per la Unitat dels Cristians. La reflexió d’enguany ha tractat sobre la necessitat de mantenir-se en Crist per arribar a la unitat. En aquesta carta dominical vull comentar la relació que sant Pau manté amb els altres apòstols, la seva forma de viure la comunió i la missió. Em sembla que hi podrem aprendre alguna lliçó en un tema no fàcil de treballar en la missió de l’Església.
Tots ells tenien un gran zel evangelitzador i al mateix temps una personalitat forta, i la relació entre ells sempre es va caracteritzar per l’estimació i, al mateix temps, la llibertat; per un profund respecte i alhora per la sinceritat que derivava de la veritat de l’evangeli. Ho constatem especialment en l’anomenat Concili de Jerusalem i en la controvèrsia posterior a Antioquia de Síria, relatats a la "Carta als gàlates" (cf. Ga 2,1-10.11-14).
L’evangeli s’anava obrint pas per diferents zones i regions. A Antioquia de Síria es va generar una realitat nova que s’anava multiplicant cada vegada més: els gentils se sentien atrets per la fe en Jesucrist. Durant una estada de Pau i Bernabé, es va suscitar un fort debat i es plantejà el dilema sobre si s’havia d’obligar o no a complir la llei de Moisès als gentils. Era molt difícil harmonitzar ambdues realitats i el que estava en joc era la mateixa identitat de l’Església, la seva universalitat, la seva presència en el món.
Per resoldre aquesta discussió es va decidir d’acudir a Jerusalem. Hi havia dues posicions contraposades: obligar a circumcidar els qui es convertien a la fe cristiana o admetre’ls lliurement sense cap condició d’aquesta mena. Això va generar un conflicte sobretot en els judeocristians de Jerusalem, que també tenien reserves per compartir en comú la taula amb els altres creients no jueus d’origen. Finalment es va decidir no obligar a complir el ritu de la llei de Moisès, però es varen indicar una sèrie de normatives mínimes per assegurar la convivència en la celebració de l’Eucaristia. Al llarg de la història de l’Església, els debats interns per clarificar la veritat de l’Evangeli i conservar el dipòsit de la fe han estat una constant. Després del concili de Jerusalem va tenir lloc l’anomenada "controvèrsia d’Antioquia". Pere compartia la taula amb els cristians de procedència pagana sense que hi hagués cap problema. Després arribaren a Antioquia alguns judeocristians de Jerusalem, de procedència jueva, i aleshores començà a evitar el compartir la taula amb els cristians procedents del paganisme per no escandalitzar els nouvinguts. La situació s’agreujà perquè el mal exemple de Pere n’arrossegà d’altres a fer el mateix. Aquest comportament amenaçava la unitat i la llibertat de l’Església, i va suscitar la reprensió fraterna de Pau (cf. Gal 2,11-14).
Sant Pau considerava que aquesta separació constituïa un perill, perquè podia portar a entendre de manera equivocada la salvació universal en Crist, que és oferta igualment als pagans i als jueus. Crist és la resposta de Déu a les promeses de l’Antic Testament i les obres de la llei han deixat pas a la vida segons l’Esperit Sant. És la gràcia rebuda per mitjà de Jesucrist la que justifica, i no la llei. A la llum d’aquesta experiència, l’Apòstol va aplicar una gran llibertat d’esperit que es percep en el tractament d’altres dificultats semblants que es produïren a Corint i fins i tot a Roma. Ara bé, aquesta llibertat va ser sempre harmonitzada a través del diàleg amb els altres membres del Col·legi Apostòlic. És aquesta mateixa actitud la que nosaltres som convidats a viure.
* L’autor és bisbe de Terrassa
