MAI no he estat a Veneçuela. Aquells que ho coneixen, però, diuen que era un país preciós. Fa uns quants anys que un seguit de personatges egocentristes, descentrats i desassenyats s’han carregat el país. En teoria, la seva gran riquesa petrolera li augurava un futur pròsper. La realitat ha estat que tots aquells que n’han pogut fugir viuen amb neguit, des de la distància, el desgavell nacional.
Dintre del que en diríem ciutadans famosos, jo triaria el jove Gustavo Dudamel. Un contrastat músic, compositor i director d’orquestra. Avui fa 40 anys i una bona part del gran públic el recorda dirigint -fa quatre anys- el concert d’Any Nou de la Filharmònica de Viena, des de la sala gran de la Musikverein de la capital austríaca. Una "trona" per on han passat cracs de la categoria de Herbert von Karajan, Daniel Barenboim, Claudio Abbado i Zubin Mehta (entre d’altres).
Comparant-se amb figures mediàtiques de l’esport, manté que "ell també ha de jugar en les sales de concerts. Que aquest és el seu somni quan ets músic: jugar en una sala confortable, amb acústica meravellosa". Un pensament que ja traspua la seva estima vivencial i de rauxa màxima amb aquest bell art.
Una anècdota que recorda amb encís és el regal de Nadal que li va fer un amic: un CD, amb la "Simfonia patètica", d’en Txaikovsky. En escoltar-la, va quedar tan embadalit que es va enamorar de la música. Se li veu -en qualsevol actuació televisada- on arriba l’emoció que sent i com la projecta a l’oient. Afegiria que la natura li atorgà les virtuts d’un altre músic amb el mateix nom de pila: Mahler.
Retornant als seus orígens geogràfics, estic convençut que seria un president ideal per remuntar la marxa caòtica del seu país. La corrupció dels dirigents, la dèria destralera d’uns militars esbojarrats i la pota basta d’uns"personatges" nefastos -dels quals se’n troba algun al govern espanyol- han dut pel pedregar l’esdevenidor d’una nació molt rica en recursos naturals. De ben segur que en Gustavo ho harmonitzaria tot, fent quadrar melòdicament la marxa i la il·lusió d’un poble actualment abocat a una mena de penya-segat. El seu, tanmateix, és el món de la música, l’orquestra i el gaudi de la gent que va als seus concerts. Que Déu ens el conservi per molts anys! Gent com ell no s’hauria de morir mai. Un regal per als sentits.
