NO és el mateix incomplir el confinament discretament per poder treballar i guanyar-te la vida que fer-ho de manera ostensiva per muntar una festa i no precisament d’adolescents poc informats. No és el mateix, quan et descobreixen, reconèixer pacíficament que t’has saltat una norma amb un raonament consistent, que fugir en desbandada i respondre agredint la policia. Tampoc no és el mateix el grau de risc per a la salut l’obrir un bar per a pocs clients que tancar una vintena de joves en un domicili privat. I, encara, no és el mateix transgredir una prohibició per raons de subsistència que fer-ho per fer gresca en un entorn més que benestant. De manera que és d’esperar que les sancions a un i els altres tampoc no siguin les mateixes.
D’aquest doble comportament se n’ha informat aquests darrers dies, el primer cas en un bar del Pla del Bon Aire i l’altre en una urbanització de Matadepera. I em porten a fer-hi diverses reflexions. En primer lloc, és de sentit comú que la necessitat de controlar la pandèmia, com que no pot atendre casos individuals i particulars, és més suportable per a uns i més lesiva per a d’altres. Vull dir que no és el mateix ser funcionari i tenir el sou garantit que ser autònom i que no puguis treballar mentre et segueixen exigint el pagament de lloguers i impostos. Lamentablement, qui imposa normes restrictives, el Govern de la Generalitat, no és qui controla els recursos públics que haurien de compensar les activitats i les persones més perjudicades. Va ser un molt mal negoci acceptar competències de gestió sense tenir-ne el control de la caixa.
En segon lloc es posa de manifest que hi ha diverses maneres de respondre a la necessitat de preservar, tant com es pugui, la vida de les persones. En el cas del Pla del Bon Aire hi ha viva consciència de l’incompliment de la norma però objectivament no hi havia una amenaça concreta per a la salut dels escassos clients que hi van anar. En canvi, a la festa de Matadepera s’havia creat clarament una situació de risc que, a més de posar en perill els assistents, pot haver-se transmès a les respectives famílies i companys de feina o d’estudis. La irresponsabilitat pels riscos per a la salut, en el segon cas, va multiplicar per molt la del primer.
Però, i en tercer lloc, són preocupants les actituds provocatives davant d’una situació d’emergència social i sanitària com la que vivim. En el primer cas, hi havia una actitud de denúncia i de crida d’atenció per una situació personal límit, des del meu punt de vista -i sense voler-ho justificar- propera a un cas de desobediència civil. En el segon, hi havia una actitud arrogant de qui es fa el fatxenda, que ho fa fent soroll i sense discreció perquè sap que té les espatlles cobertes i que tant li fa haver de pagar una sanció alta. Aquí, doncs, es confronten la crua necessitat amb el desvergonyiment obscè, els dos extrems entre els que se situen els incompliments que es produeixen cada dia. Haurem d’estar pendents de les sancions que rebran uns i altres, més enllà de les penes imposades per l’agressió als policies. Si l’Administració no és capaç de posar normes per a cada cas -i s’entén-, si més no, cal esperar que a l’hora de sancionar sàpiga distingir entre la desesperació i les penques.
