DE petit, encara em recordo anant a escola a peu. En allò que en dèiem el "coche de San Fernando. Un rato a pie y el otro andando". No res a veure amb ara. Massa mainada s’ha mal acostumat que els pares o els avis els hi acompanyin. Faci sol o núvol, plogui o nevi, la qüestió rau -si pot ésser- en la llei del mínim esforç i així ens va.
D’anada o tornada cap a casa -quatre viatges diaris, de dilluns a dissabte, de més d’un quilòmetre cadascun- entomava l’hàbit de dur els ulls oberts com pàmpols i l’antena de l’oïda ben connectada. Encara hi havia un tercer sentit que també emprava: l’olfacte. Per cert, un dels que la Covid ha esguerrat en força gent. Aquest darrer em permetia copsar el gust del pa/pa d’un forn qualsevol. Llàstima!
Les portes de moltes cases eren obertes de bat a bat. No hi havia por de lladregots ni okupes. Les relacions socials que també la pandèmia ha posat potes enlaire tenien una importància màxima… A l’extrem de sentir -mitjançant les fosses nasals- la "potència" d’un guisat de molta qualitat. Un parell de fets tan senzills i primaris com aquest em duen a escriure una columna sobre el tema. Al rerefons de tot plegat, faig per defensar el valor de l’austeritat. Honestament, crec que el coronavirus ens ha etzibat la plantofada d’una assignatura ben "arxivada" i oblidada. Ni més ni menys la que preconitza el saber apreciar i valorar -en justa mesura- l’encís i pes específic de tot el que teníem ja aparcat. D’alguna mena de manera ve a ésser un convidar a tornar -en el temps- el bon regust de tot allò que té un preu econòmic molt escanyolit o esquifit. Tanmateix, és ben cert que vivíem més contents que un gínjol… No teníem telèfon mòbil ni calerons a la butxaca o algun tipus d’estri tecnològic que ens permetés jugar a "marcianitos". Ens conformàvem amb les xapes d’ampolles buides d’un bar, els talons d’unes sabates velles, les capses de llumins dels qui fumaven, les baldufes o boles de "chiva-pie-tute-guà". Els Reis d’Orient passaven de llarg davant de casa.
Malgrat tot, retornant a les olors del celobert o a l’altra banda del mur del pati de casa ens mantenia viva la flama de l’alegria. Un antídot o medicina vàlid per guarir qualsevol tipus de patologia. Tot això molt allunyat de coses materials oneroses o altisonants. El bon gust o tracte per les coses petites i/o aparentment intranscedents ens ajudarà a reprendre un camí abandonat. Així doncs, salut i bona olor!