TAL com ja va passar amb la recessió econòmica de 2008, les entitats socials del Tercer Sector són fonamentals per donar resposta a allò que uns serveis públics massa ajustats de pressupost no poden atendre. Ara, amb la Covid-19 al damunt, han tornat a respondre amb una diligència que cap administració pública pot oferir a causa de la complexitat dels processos burocràtics que han de seguir i de les limitacions pressupostàries que els són pròpies. No és que les organitzacions del Tercer Sector puguin organitzar-se de qualsevol manera o que tinguin recursos sobrers, però és cert que actuen amb molta més rapidesa i compten amb un voluntariat i una solidaritat que sempre responen davant de tot tipus d’emergències.
Parlo del Tercer Sector que atén els casos més extrems, però també cal esmentar les solidaritats privades, veïnals i sobretot familiars que, el 2008 i també el 2020, han tornat a donar un suport sense el qual el drama social derivat de l’aturada econòmica tindria unes dimensions encara més colossals. I si el pes del Tercer Sector -el seu creixement en més serveis, en més voluntaris i en més donacions- es pot mesurar amb un cert rigor, en canvi, les solidaritats privades i domèstiques són incomptables. I aquí hi ha des de les rebaixes o condonacions de lloguers o la dispensa de quotes escolars, fins al suport entre generacions -les pensions de vellesa van ser i són un coixí de primer ordre- i entre unitats familiars. És pel fet de no poder-ne donar una xifra ni tan sols aproximada que no són visibles ni són notícia, però hi són.
Ja entenc que ens podríem agafar aquestes constatacions pel costat que més punxa, i queixar-nos del fet que els serveis públics no estiguin a l’alçada de les circumstàncies i que calgui recórrer a la solidaritat del ciutadà compromès. Però jo ho veig exactament al contrari. En primer lloc, perquè, com deia abans, sé perfectament que, a causa dels controls procedimentals a què s’ha de sotmetre l’administració pública per evitar abusos -i que nosaltres mateixos aplaudim-, mai no tindrà l’agilitat necessària per atendre situacions excepcionals. Prou malament que respon a les situacions ordinàries… En segon lloc, crec que és important disposar d’un Tercer Sector fort i d’una cultura cívica solidària perquè, alhora que són expressió d’un bon nivell de cohesió social previs a les situacions d’excepció, també són creadors de cohesió, de vinculació i pertinença a la comunitat de cara al futur.
En tercer lloc, i ja sé que més subjecte a discussió i discrepància, crec que és bo que l’administració pública no sigui omnipresent ni totpoderosa. I no tan sols perquè és més costosa i més feixuga -sempre pagant nosaltres-, sinó perquè no seria gens bo que tingués la capacitat absoluta de control de les nostres vides. Que una part de la realitat social se li escapi de les mans ho trobo bé. Que no sàpiga com ens autoorganitzem davant les desventures ja m’agrada. Ara que som tan sensibles a qui té totes les nostres dades i què en fa, considero que, entre que una companyia com Amazon sàpiga quin són els meus gustos en electrònica o que l’Estat em pugui seguir tots els passos que faig, em decanto per Amazon, que al capdavall les utilitza per donar-me més bon servei i no per l’Estat, que podria tenir la temptació de controlar -encara més- la meva existència. El desitjable, penso, és un bon equilibri entre uns serveis públics eficients i una solidaritat privada exemplar.
