QUÈ pensaria d’un règim polític que tingui com un dels seus objectius el benestar de la població i la submissió corporal i sanitària dels ciutadans? ¿Què opinaria si aquest règim, en temps d’una virulenta pandèmia, el tema central del debat públic sobre la qual és la discussió entre la vida i l’economia, i l’estratègia més sòlida per lluitar contra ella -ho demostrà un llarg confinament- és la reducció dràstica de l’activitat econòmica no essencial i la social; què opinaria, dic, si aquest règim, pressionat per diferents sectors econòmics i/o per convicció pròpia, prengués decisions per aconseguir nivells d’ocupació laboral i de producció "acceptables" i graus de transmissió del virus també "acceptables", encara que aquesta política suposi acceptar un nombre elevat de morts i un ingent increment de contagis? Opinaria que les dades objectives mostren que si es vol equilibrar la protecció de la salut i alhora salvar l’economia els contagis i els morts augmenten ràpidament. Pensaria que seguir en aquesta direcció significa que els polítics accepten amb normalitat un nombre indefinit de contagis i de morts que s’haurien pogut i que es poden evitar. No es pot jugar amb el coronavirus; jugar amb ell és jugar amb la mort i quan s’hi juga sempre guanya ella.
Pensaria i opinaria que l’Estat, el govern i les seves institucions tenen el poder sobre la vida i la mort de les persones, la qual cosa em remet a allò que el filòsof Foucault ("El nacimiento de la biopolítica") entenia sobre la "biopolítica"": el poder estableix el seu control i el seu domini sobre la vida. És el "biopoder" que controla les polítiques de la vida, la capacitat de marcar qui té valor i qui no, qui pot ser substituïble i qui no, és a dir, la capacitat de decidir qui pot viure i qui ha de morir, de "deixar viure o fer morir" (Achille Mbembe, "Necropolítica"). La vida, afirma el filòsof italià Agamben a "Homo sacer", ha estat sempre a mercè del poder, aquest o l’ha protegit com a vida política i legítima o l’ha atacat com a vida no-política -l’enemic, l’estranger, el migrant, el refugiat, el pobre, el marginat… Agamben, seguint Aristòtil, comenta que la vida s’expressa de dues formes: en un sentit ampli, purament biològic, és allò comú a tots els éssers vius (els humans, animals i vegetals) i en un sentit estricte és allò propi de l’ésser humà, el "logos" -la raó i el llenguatge-, gràcies al qual pot relacionar-se amb els altres i esdevenir un animal polític.
Ara bé, l’ésser humà no té dues vides, una biològica i una altra política, sinó una sola vida en comú. Tanmateix, el poder escindeix la vida i distingeix dos tipus de vida: una vida políticament valuosa -la dels ciutadans, dotada de drets- i una altra exclosa de l’espai polític -és la vida dels animals i dels vegetals, però també, afirma Agamben, és la vida de la gent que és no-ciutadana, dels exiliats, refugiats, dels immigrants, dels qui viuen als marges de l’Estat del benestar, dels invisibles que malviuen en no-llocs -el carrer, les estacions de tren, els caixers…-, la vida dels quals es troba a les mans del "biopoder". El filòsof italià qualifica aquesta vida no-política i totalment vulnerable com a "vida nua": aquests éssers humans són uns no-individus, unes no-persones. I estan a mercè de la violència del poder. On es percep clarament la "biopolítica" i la "vida nua" és a l’àmbit de la migració, on el "biopoder" selecciona qui es pot excloure o incloure dins de la comunitat. Els migrants/refugiats (segons ACNUR hi ha uns 80 milions de persones desplaçades, refugiades o sol·licitants d’asil al món) són presentats com a éssers perillosos, estan desprotegits jurídicament, són empresonats -privats de tota llibertat homes, dones i infants- en espais d’excepció -camps de concentració- és a dir, sense garanties, amb menys drets que un presoner que hagi fet un delicte. La pandèmia ha empitjorat la seva vulnerabilitat. El virus afecta més greument els camps de refugiats i centres d’internament d’immigrants, ja que viuen en situacions de precarietat extrema i amb un accés a l’atenció mèdica gairebé nul.
La "biopolítica" semblaria més pròpia de règims autoritaris, dictatorials, feixistes, nazistes o partidaris de "gulags". Tanmateix, la pràctica del "biopoder" es troba també, més laxa, en el si de les democràcies d’Europa i Amèrica del Nord.
* L’autor és filòsof
